DRAFT ART

   DRAFT ART

    2012-2013 

        Poemes: Àngel Terron / Dibuixos: Albert Pinya

        

DRAFT ART, edició d'artista o bibliòfil. Àngel Terron (poemes) Albert Pinya (litografies originals). Edició de 50 exemplars, Edicions Taller 6a / Institut d' Estudis Baleàrics Palma (2015). 

Així es va fer 'Draft Art', mira el video de na Caterina Mas.

PRESENTACIÓ

Per Jaume Munar, 30 de abril de 2015 

Hi ha un fotògraf a Mallorca que cada cop que ha de retratar un poeta a qui dediquen un reportatge té l'amabilitat de fustigar-lo amb el següent discurs: "-Com així t'entrevisten? -Som poeta -Ah… vaja… els poetes, d'entre tots els artistes, sou el més miserables, el que estau menys considerats. Bé… el món de l'art, en general, no està gaire reconegut… però és que als poetes… no vos fa cas ningú! Els pintors estan malament, és ver, però vosaltres el poetes… estau fatal". Com es d’imaginar, després d'aquest discurs, la cara de pomes agres del fotografiat està garantida i no hauríem de descartar que la manca de lectors de poesia estigui motivada per la por que desperten entre els nins les males cares de tots els poetes retratats per aquest senyor.

En qualsevol cas, la conclusió que es pot extreure d'aquesta història és doble. La primera és que poetes i pintors són el lumpen del món artístic. La segona és que els poetes, al capdavall, són els canets abandonats del món de l'art. Per això, quan se’ls fa cas, ho agraeixen per sempre més. Per tant, no s’ho pensin, posin un poeta en les seves vides, no se’n penediran!

Avui és pels poetes un dia especial, perquè una vegada més el Taller 6a reconeix la feina d’un poeta dedicant-li un llibre d’artista, i és també un dia especial perquè novament Albert Pinya col·labora amb un poeta per a realitzar un dels seus projectes. Abans ja ho ha fet amb Emili Sánchez-Rubio, Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell o Lucia Pietrelli i avui, finalment, m'han fet l'honor d'encomanar-me la presentació d'aquest gran llibre que és 'Draft Art'. És per tot això que avui, com a poeta, vull donar les gràcies a Edicions 6a, a Albert Pinya i a tots els que són aquí per haver-nos fet cas.

El primer record que tenc d'Àngel Terron és el d'un senyor amb ulleres i capell negre. Un senyor que feia preguntes i que, sobretot, em parlava d'escriptors, de poetes i pintors que jo no havia sentit mai -Amb el mèrit afegit que mai no en repetia cap. En un primer moment aquell home em va semblar un pedant, però passat un temps, entre nom i nom d'artistes desconeguts, vaig entrellucar la vertadera cara d'una persona de qui avui em consider un bon amic. Des d'aleshores m'agrada definir Àngel Terron com un pedant entranyable, el més entranyable que hagi conegut. Avui tenc l'oportunitat de dir això per primera vegada en públic perquè, de la mateixa manera que es diu que 'Gran Torino' és la redempció de Cleant Eastwood com a actor, jo vull dir aquí que 'Draft Art' és la redempció d'Àngel Terrón com a pedant entranyable. No de bades ell ha inclòs en aquest llibre un breu poema titulat 'Petroni contra Ortega’ que diu: "la pedanteria és la cortesia dels pobres".

Emperò, jo hi vull afegir: “Dels pobres i també dels humils”, perquè Àngel Terrón, molt més enllà del seu gust de citar autors desconeguts per la majoria de gent, és una persona d'una immensa humilitat intel·lectual: només les persones humils pensen que tenen coses a aprendre dels que són més joves que ells. Des que l'home és home, tota generació ha considerat que la civilització s'extingiria amb els seus fills o, a tot estirar, amb els seus néts. Si poguéssim llegir la ment dels primers homínids que veieren com els joves més agosarats baixaven dels arbres per trescar la sabana i conquerir els continents, és ben segur que veuríem que també ells pensaren que allò seria la seva perdició, i mirau fins on hem arribat!

És per tot això que interessar-se pel que fa la gent jove, la mera actitud d'acostar-s'hi amb intenció d'aprendre, és un gest d'humilitat intel·lectual. Cap altre poeta a Mallorca -a excepció de Bartomeu Fiol- s'ha interessat tant pel que fan les generacions més joves com ho ha fet Àngel Terrón, i cap ha fet una amistat tan intensa amb tants artistes que, per edat, perfectament podrien esser els seus fills. És necessari que avui quedi dit de manera a bastament clara perquè ningú no confongui n'Àngel amb cap altre activista poètic que es pengi aquestes medalles: Àngel Terrón mai no ha pretès fer dels poetes joves la seva claca. De primer hi ha hagut un interès sincer pel que ells han escrit i després ha nascut l'amistat.

L'amistat entre n'Àngel Terron i n'Albert Pinya va venir a través d'un altre poeta molt amic de tots dos, n'Emili Sánchez-Rubio, encara que ja des d'abans n'Àngel coneixia l'obra i les intervencions urbanes de n'Albert. En aquest sentit cal remarcar que n'Àngel és una persona que visita constantment les galeries de Palma i s'interessa per tot el que s'hi mou. Aquesta sensibilitat per les arts plàstiques li ve d’enrere i tampoc no és d'estranyar que avui s'interessi per l'obra dels pintors joves, com explicàvem que fa també amb els poetes. Tant és així que quan des del Taller 6a li proposaren fer un llibre d'artista conjuntament amb algun pintor, ell va dir sense dubtar-ho que volia fer-lo juntament amb Albert Pinya.

Per algú que no coneix tot el que he dit fins ara, si veiés per separat la poesia d'Àngel Terrón i les pintures d'Albert Pinya, segurament pensaria que són dos artistes que no poden collar. Àngel és un bon coneixedor de la mètrica clàssica i tots els seus poemes tenen la dosi justa de classicisme per assegurar-ne la immortalitat i la pervivència més enllà de les successives avantguardes. Albert Pinya en canvi, beu de l'art urbà més provocador i pocavergonya, del manga i de les referències més ultracontemporànies combinades amb els tòpics més atàvics. És en definitiva un al·lot trapasser que es sent còmode dins la provocació. Sorprenentment, emperò, la combinació d'ambdós artistes ha donat lloc a una obra d'una gran harmonia en què cap de les dues veus ha quedat desvirtuada. Intentaré explicar perquè.

DRAFT ART: LLIBRE D'INTERSECCIÓ
El projecte que avui presentam és el resultat d'una intersecció. Intersecció entre l'evolució del llenguatge pictòric d'Albert Pinya i l'evolució de l'estil poètic d'Àngel Terrón. En els últims anys, la poesia d'Àngel Terrón ha fet un salt sorprenent cap a l'austeritat. En el passat, n’Àngel havia demostrat un domini prodigiós del llenguatge, la seva capacitat de fer rimes impossibles, poemes amb una mètrica impecable i autèntiques peces d'orfebreria poètica prenyades de sentit. Després d'haver escrit el llibre 'Sons nets' -que és la culminació i la demostració final d'aquestes capacitats- decideix fer un triple salt mortal i encarar el repte de despullar la seva poesia de la mètrica, de la rima, de qualsevol ornament innecessari i filigrana sintàctica i que la nuesa resultant sigui així tot altament poètica. El resultat d'aquest repte és 'A mon seul desir', 'Els noms del cervell', 'Draft Art' i en un futur, esperem que no gaire llunyà, 'Obriülls'. Precisament el primer poema d'Els noms del cervell' defineix un vers com un paraigües plegat i la prosa com un paraigües obert. És a dir, un vers és la condensació de tota la complexitat d'un paraigües en un espai mínim i el que ha aconseguit fer Àngel Terrón és intensificar el nivell de complexitat, la potència poètica, prescindint alhora de tot allò accessori, com un enginyer que calcula l'ala d'un avió i aconsegueix fer un objecte on cada gram d'alumini és l'exactament necessari, però que al mateix temps és un objecte funcional i bell alhora.

Albert Pinya en canvi, ha emprès el camí invers al de n'Àngel. La seva pintura és elemental com la d'un infant o la dels homes de les cavernes. La màgia de l'obra d'Albert Pinya és aconseguir fer obres d'art renunciant a la perspectiva, fent dibuixos de línies precises i formes simples, emprant gairebé sempre colors plans. Així com dèiem que la poesia actual d'Àngel Terrón és una poesia elemental i austera, però altament poètica, el mateix es pot dir de la pintura d'Albert Pinya, que aconsegueix fer de la senzillesa, de l'elementalitat, una poderosa arma d'expressió artística. Curiosament, però, Albert Pinya ha donat darrerament mostres de voler evolucionar cap a formes més complexes amb l'experimentació de noves tècniques. Els que el seguiu, sabreu que ha experimentat amb l'aquarel·la i se n'han pogut veure algunes mostres fa un parell de setmanes a l'exposició que feu a Berlín juntament amb na Maria Solivellas, i també ha donat volum i noves textures a algun quadre com és el cas de 'Gallines i faraona' o ‘I just believe in me’. És per això que el projecte 'Draft Art' és, des del meu punt de vista, el punt d'intersecció entre dos artistes que avancen en direccions oposades i que justament en aquest punt dels seus camins és on s’han pogut compenetrar de manera més profunda i fructífera.

DRAFT ART: LLIBRE LÍQUID
Actualment ningú pot estar del tot segur d'estar viu si no és capaç de parlar sobre què és un hipster i què és la modernitat líquida. El concepte de modernitat líquida ha estat ideat per Zygmunt Bauman i es refereix a la volatilitat i a la precarietat que ha envaït tots els àmbits de l'existència humana des del darrer quart del segle XX. La postmodernitat constitueix un magma inestable i altament versàtil en el qual, per una banda, res és definitiu i, per l'altra, tot és possible. Avui una mateixa persona és capaç de viure múltiples existències al llarg de la seva vida, tothom desitja canviar de mobles cada certs anys, canviar de roba cada temporada, canviar de mòbil cada cop que surt un nou model, etc. Així, és la identitat mateixa dels individus, la pròpia existència, la que està programada pel canvi. És l'obsolescència programada del jo.

'Draft Art', en aquest sentit, és un llibre fill del seu temps. 'Draft' en anglès, significa esborrany. Un esborrany és quelcom que no té mai la qualitat de ser definitiu, és una provatura, quelcom provisional i permanentment obert a acabar essent d'una manera distinta a com és. És en aquest sentit que 'Draft Art' és un llibre líquid. De fet, no respon a un projecte concret que cerqui transmetre una idea tancada, sinó que és una foto fixa d'un instant de confluència entre aquests dos artistes, fins el punt, que si avui es repetís el projecte és ben segur que el resultat seria totalment distint a com el contemplam en aquests instants. Pens que el nom d’aquest projecte, ‘Draft Art’, s'ha d'interpretar en aquest sentit: una orgia d’esborranys, una obra d’art no definitiva, no tancada.

Les litografies que Albert Pinya ha dibuixat per a aquest projecte entronquen amb els seus orígens d'artista urbà. Segurament molts dels que sou aquí recordeu la porta que va pintar i modificar en repetides ocasions al carrer San Feliu de Palma. Si mirau aquest llibre, moltes planes vos recordaran aquella època. Les intervencions urbanes d'Albert Pinya no eren definitives perquè estaven sotmeses a una revisió constant o a la intervenció d'altres persones sobre elles. Algunes de les litografies de ‘Draft Art’ semblen dibuixos inacabats, quadres tot just començats, d'altres ocupen només un petit espai de la plana i el paper blanc constitueix una incitació a imaginar els altres elements que s'hi podrien incloure, i és que fins a tal punt suggereix noves imatges aquest llibre, que un podria imaginar que en obrir-lo hi trobarà dibuixos totalment distints al que hi ha.

Els poemes que Àngel Terrón ha inclòs són per la seva part, majoritàriament molt breus. Alguns, per la seva extensió i la seva potència, són dignes de ser grafittats per les parets de Palma o de qualsevol altra ciutat. Vegeu si no 'Dita formenterenca' o 'Goebbels'. Si dèiem que les litografies de n'Albert són la plasmació en paper del seu art urbà, aquests poemes són la concreció material de la poesia oral, de butxaca, amb què n'Àngel obsequia a qui el vol escoltar. 'Arte povera', 'Dita formenterenca', 'Retalls' o 'Petroni contra Ortega' són poemes que n'Àngel en un moment o altre ens ha recitat als seus amics en les situacions més diverses. Veure'ls avui immortalitzats en aquest llibre augmenta la sensació d'estar veient l'instant congelat de la potència creativa d'aquests dos artistes.

'Draft Art' és un llibre orgànic, que s'ha anat creant a mesura que apareixien nous reptes, sense cap idea preconcebuda, sense cap fonament sòlid que en determinés l'estructura. És el cas, per exemple, del poema 'Arte Povera' acompanyat d'una no-litografia, d'una marca buida de la pedra litogràfica sobre el paper. En aquesta plana en blanc és duu al límit la capacitat de suggestió d'aquest llibre, és la volta completa al procés creatiu que va de la plana en blanc a l'esborrany i de l'esborrany a la nova plana en blanc. Ens trobem doncs davant la solidificació del magma creatiu d'Àngel Terrón i d'Albert Pinya, que fluïa abans i ha seguit fluint després.

DRAFT ART: LLIBRE REVOLUCIONARI
El llibre 'Draft Art' ha estat editat en motiu de la commemoració del 33è aniversari d'Edicions 6a. Edicions 6a és un projecte privat que va néixer amb l'objectiu de donar testimoni d’unes tècniques d'impressió i d'estampació que amb el desenvolupament tecnològic i l'entrada definitiva en l'era digital van quedar obsoletes. Un projecte privat que s'ha mantingut durant 33 anys gràcies a les aportacions dels seus socis fundadors, dels seus subscriptors i sense rebre subvencions públiques, és sense cap dubte, un vertader miracle. Per això l’edició d’un llibre que combina l'estampació litogràfica, la impressió per mitjà de tipografies mòbils i l'enquadernació manual és la millor manera de celebrar aquest aniversari.

Avui tot té el deure de ser productiu: les universitats, les escoles, els metges, els periodistes, les mares, els infants, els jubilats… i també el món de l'edició de llibres. Si la nova religió mundial és l'eficiència, el nou infern és la improductivitat i els seus dimonis són na Bel Font i en Xisco Campins. Perquè 'Draft Art' és un projecte infernal que ha requerit tal inversió de temps de feina i de materials que és, des d'un punt de vista merament econòmic, un projecte totalment ineficient i inviable. La tecnologia actual hauria permès reproduir totes les litografies d'aquest llibre amb un nivell de detall que les faria a simple vista idèntiques a les originals, imprimir els poemes amb una tipografia d'una nitidesa excelsa i produir un llibre complet en menys de cinc minuts. En canvi, Edicions 6a ha dedicat hores a fer el mateix llibre passant una pedra litográfica per a cada un dels colors que té cada dibuix, col·locant una a una cada lletra dels poemes, relligant a mà i enquadernant cada exemplar en una mostra d'improductivitat que faria perdre els nervis a qualsevol economista. És en aquest sentit que 'Draft Art' és un llibre revolucionari, un llibre antisistema.

Ara tocaria fer un discurs romàntic sobre la qualitat de les impressions 'analògiques' enfront de les digitals, sobre la perdurabilitat del paper i les tintes que s'han emprat enfront de qualsevol llibre imprès amb les tecnologies actuals, però personalment m'agrada definir-me com un futurista optimista i, per tant, no faré aquest discurs. Pens que la màgia d'aquest nou projecte d'Edicions 6a està precisament en donar testimoni i fer prendre consciència del moment històric que vivim. Des de fa 20 anys estam immersos en una revolució només comparable al descobriment del foc o a la invenció de la impremta, un canvi molt més radical que el que va suposar la Revolució Francesa o la Revolució Industrial. D'aquest moment històric que hem tengut el privilegi de viure, només en poden tenir consciència quasi plena les persones que com tots nosaltres, hem viscut el final del món analògic i el naixement del món digital. És per això que la gran contribució que pens que ha fet Edicions 6a és la de donar testimoni físic i perdurable d'aquest canvi.

Si feim la comparació entre els sistemes de reproducció i estampació que s'han emprat en aquest llibre i els que ens posa a l'abast la tecnologia digital, la diferència fonamental que trobarem rau en el nivell de fidelitat de les reproduccions. La tecnologia digital permet reproduir il·limitadament una imatge o un text amb un nivell de variació gairebé nul, en canvi, l'estampació litogràfica i la impressió per mitjà de tipografies mòbils és distinta cada cop, està plena d'imperfeccions. El mot 'perfecció' ve del llatí 'perficere' que significa acomplir, fer del tot. En aquest sentit una cosa imperfecta és una cosa no acabada del tot, no definitiva, i un projecte com 'Draft Art' necessàriament havia de ser imperfecte com imperfectes són els esborranys. Perquè mentre quelcom no està acabat, segueix essent possible i és just en la possibilitat on hi pot tenir lloc l'esperança i el futur.

---

CRISTALLS LÍQUIDS

El silenci es mou com els membres del cos d’un ésser humà.

El tacte respon al gest sense emetre soroll.

L’alè és l’única llengua que empra la sintaxi dels sons labials.

La llum maltracta amb ficcions la realitat,

Com la boira que s’aixeca difusa per la mà del sol...

---

VARIACIÓ SOBRE UN TEMA DE LORD ACTON

Power tends to corrupt, and absolute power corrupts absolutely.

El poder avorreix, i el poder absolut ens repugna totalment.

---

RETALLS

Una cosa és podar i l’altra fer destrossa.

---

ENYOR

Hi ha un enyor antic, com si desmembressin els records, com un dia sec que voldria sentir el renou de la pluja. Ens trepana el cervell, aquest gisca, es rebolca, però sense que la realitat viva comparegui. Tot són bellumes, imaginacions sense fatalisme d’un dolor salvatge. És com una ferida que esdevé escara i mai no es clou, com si l’ànim fos diabètic i la sang no circulés per les cames del cos peripatètic. És un desfici que creix cada dia, que fa més dificultós respirar...

Maig 2012

---

ARTE POVERA

L’autèntic arte povera és la poesia.

Maig 2012

---

SENSE RAÓ

La mentida és la dolçor del sentiment. La veritat és el braó del pensament.

---

PETRONI CONTRA ORTEGA

A Xavi José

La pedanteria és la cortesia dels pobres.

Nadal 2012

---

SÍNTESI

Una pila de cent maons són cent totxos. 

Un arc fet amb cent maons és tan sols un arc.

Febrer 2013

---

DITA FORMENTERENCA

Pot ésser vera, i no haver passat mai.

---

DE FELTRE

Per pentinar un capell cal fer-ho en el sentit invers de les agulles del rellotge.

Per escriure un poema cal viure en la direcció de les manetes del temps, recollir el pèl i els cabells que l’edat abandona, i prémer-ho tot amb els dits del pensament i la força de la tristesa.

Març 2013

---

AUTODESTRUCCIÓ

Hi ha un silenci que es mor entre els llavis. Dora Maar es fa petits talls als dits amb el ganivet de l’amor sobre la fredor quirúrgica del marbre de les taules a un cafè de París. La joventut es beu la vida perfumant amb alcohol els pensaments del tedi. Un personatge camina pels carrers mullats sense rumb ni esma cercant el desconegut o els bàrbars, que no el salvaran ni de la solitud ni de les cogitacions...

Març 2013

---

RAW MATERIAL

Un somriure com una elegia...

Març 2013

---

GOEBBELS

El poder dictatorial pot controlar la realitat, però no la ficció.

Març 2013

“Va escriure Miquel Bauçà una bella història que va tornar lletja?”. Miquel Barceló.

“Va escriure Miquel Bauçà una bella història que va tornar lletja?”

Transcripció de la intervenció de Miquel Barceló a les jornades "Poesia és el discurs. Miquel Bauçà"

Palma, 4 de novembre de 2005

Jo, més enllà de l’any 61 no vaig tenir cap relació fisiofísica amb Miquel Bauçà. Només els anys que vam anar a escola a les monges junts, el 55 i el 56, i a la primera adolescència. El vaig perdre de vista de jove i mai més no hi vaig tenir cap mena de relació. 

Així, quan la senyora Margalida Pons es va posar en contacte amb mi per convidar-me a fer una intervenció sobre els textos de Miquel Bauçà, vaig dir sí, sense saber que em costaria moltíssim sistematitzar el que al llarg dels anys havien estat percepcions de lector. No vaig tenir contacte amb ell, però sempre el vaig llegir i anava prenent notes.

Tenc una experiència col·lectiva amb Miquel Bauçà per una banda, i per l’altra, com a historiador, som una persona que per ofici estic molt acostumat a manejar textos, confrontar-los i exigir dels textos mesures, extensions, volums, cosa que un lector normal no fa. Per consegüent, el meu intent de sistematització, tot i ser un lector que no pertany a les cohorts potentíssimes de la crítica literària catalana, és una lectura certament no inerme. 

A mi, Bauçà, sempre m’ha causat alarma, i he comprovat que aquesta alarma era fundada. Com que hi ha poc temps, intentaré seleccionar allò que és més significatiu.

Tot comença el 62 amb un llibre amb un títol molt intrigant: Una bella història. A mi sempre em va parèixer un títol amb un significat poc immediat, on es mesclava una paraula que era història, és a dir, un conjunt d’esdeveniments narrats, un relat, que normalment no s’adjectiva com de bella. No obstant, Bauçà titula aquest estrany conjunt de poemes com Una bella història.

Amb el temps em vaig adonar que el que diu Bauçà s’ha de prendre normalment al peu de la lletra i seriosament. I la meva lectura actual és senzillament a partir de prendre’m literalment i seriosament el que diu Bauçà. És a dir: els seus textos tenen una intenció que cap tafaneria personal, biogràfica: “a jo em va dir”, “vaig estar amb ell”, “el vaig veure”, no contribueix a llegir-los. Tot això és un anecdotari que, en la meva opinió, no substitueix la lectura, com intentaré demostrar.

Aquesta bella història de Miquel Bauçà s’inaugura el 62. I quan acaba? Seria fàcil de dir “acaba amb la publicació d’El Canvi”, un títol triat per assenyalar clarament una interrupció. És un home canviat, una veu canviada, una veu, a més, amb heptasíl·labs automàtics.

En què consisteix el canvi? Ell no ho diu, no explica al lector en què ha consistit el canvi. El lector, però, ho pot aclarir justament llegint El Canvi i els altres títols fins a Rudiments de saviesa, que és un títol de manual de llibre de text dels anys 40, 50; és un títol on l’autor pretén donar un formulari de coneixements. Entremig queden un conjunt de llibres, Carrer Marsala, Les Mirsines, El crepuscle encén estels, i les dues grans narracions de Bauçà, que són El vellard i L’escarcellera.

Les Mirsines té un famós epíleg que tothom coneix, però per entrar en matèria esmentaré un dels darrers poemes del llibre, que conté un inventari d’allò que canvia, d’allò de què Bauçà no parlarà voluntàriament mai més.

El sodomita vindrà. Animat per les mestresses

i amb permís del comandant, es calçarà les sandàlies.

Amb una galleda plena, tot brandant pinzell de marca,

i amb un fuet enroscat, ens farà enllefernar

els espais encara nets, que al terrat encara avui

ocupen drets els geranis. Els escolans amb roquet

prendran uniforme malva i en lloc de tocar campanes

repartiran els prospectes. Si queda algun rapsodista,

serà emparedat de nou. Les epactes, mai ben vistes,

de moment, seran suspeses. La membrana que em cobreix

la substància medul·lar serà posada a la vista

per distreure la canalla. Els pesolers se’n doldran:

hauran d’estirar-se per terra. Ni els baladres que he estimat

aquest estiu en silenci res sabran estalviar-me.

Aquí hi ha una enumeració d’oficis i personatges. Qui són els personatges? Un de clar, que apareixerà fins a El Canvi: el sodomita. Els sodomites apareixen en el món pre canvi, en el món de la vila, aquesta vila imprecisa. A Carrer Marsala apareixen els sodomites, el del capell de palla, que abans no s’atreviria a sortir, un altre amb els calçons apedaçats, que apareixen com la carnissera, la fornera... Aquests personatges, fins i tot en els textos clarament situats a l’Eixample, són comunitat d’anomimats, gent que veu per la finestra, als replans, que es troben, que se saben els oficis; personatges amb formes anònimes, públicament col·lectives, de reconeixement.

Bé, aquests sodomites normalment apareixen amb alguna possibilitat imminent d’ésser punits, d’ésser castigats, fuetejats, separats, empaitats, de moltes maneres. Aquest és un altre tema recurrent. La justícia o els procediments de qui imparteix ordre i autoritat el vindran a cercar. És el gran tema d’El vellard, la punició arbitrària administrament decidida: un funcionari que amb una recurrent i impertorbable regularitat va a fer un servei que consisteix a atupar-los. A L’escarcellera apareixen molts personatges, i un personatge que surt pertot: l’algutzil; la paraula és d’ús raríssim, certament no popular, però és un personatge fonamental. L’algutzil és aquell que relaciona el delinqüent, que no se sap què ha fet, amb aquella severa autoritat que l’ha de castigar. És el trànsit legat per a la punició, tota la literatura de Bauçà és plena de flagel·lacions, de punicions arbitràries. 

Un dels personatges és el sodomita, el sodomita rural. Bé, això és el paisatge de la vila de Felanitx. Aquest sodomita és un grup de gent que tenia noms i cognoms. I és també relatat a l’epíleg prodigiós de Les Mirsines amb una tècnica molt seva que és donar falses pistes biogràfiques; en dóna de bones i en dóna de falses. Diu que son pare, “home molt temerós de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots varons pagesívols”: cantaven al cor dels teatins. Això sí que en Miquel i jo ho hem compartit. A ell això li ha quedat com una imatge de personatges que són externs però que formen part de l’estuari, d’aquest lloc on es connecten per veïnatge, es vigilen, s’entrecreuen, murmuren: cosidores, sobretot són dones, forneres, carnisseres, sodomites, rurals varons, devots. Aquí hi ha sintetitzats tots uns grups dels pobles de Mallorca que van acabar al seminari o en van sortir.

I aquí voldria fer un petit parèntesi per dir que l’experiència fonamental en tota la literatura de Bauçà és la transformació d’un al·lot de poble, de la pagesia de postguerra, feinera i molt pobra, molt violentament sotmesa a un altre: un urbanita. Això no és nou, el que sí que tal vegada ho és, és que això és una experiència col·lectiva, única i irrepetible. El que van passar els que van passar per això, no ho tornarà a passar cap generació més. No sé si m’he explicat. No hi tornarà a haver mai pagesos que col·lectivament hagin de fer aquest trànsit accelerat dels anys seixanta, als premis Formentor, a la presència d’escriptors peninsulars guapos, molt ben vestits i que sabien coses que nosaltres no sabíem. Això no tornarà a passar, i Miquel Bauçà dóna un testimoni particular d’aquesta trajectòria que d’altres hem fet d’una altra manera. Però això no tornarà a passar. O sigui que darrere hi ha un gruix col·lectiu, un relleu social, al qual ell mai no fa referència.

Un altre tema, comptin, seleccionin les vegades que els personatges de Bauçà abans d’El Canvi es componen per entrar a una escena que requereix una actitud nova, una desfressa: “em faré la clenxa”, “em posaré bé la camisa”... És clar, és l’entrada al món nou representat pels guapos de la Península, és la inadequació de l’autor, del seu propi físic, per entrar en escena. Això és tan dolorós i punyent que ell ho ha anat transformant en un llenguatge administratiu quasi de manual d’urbanisme: “al·lot, abans d’entrar, pentina’t, posa’t l’americana bé, saluda...” Hi ha tot un món de compondre’s per no ésser jutjat. 

Tots aquests textos pre Canvi estan farcits de descripcions físiques. Algunes d’aquestes descripcions físiques jo les puc reconèixer facilment, les cohorts potentíssimes de la literatura catalana no ho podran fer mai. Un exemple d’El crepuscle encén estels, que no pot ser altre lloc de la zona de Felanitx que no sigui Binifarda, és una descripció d’una casa de pagès de Binifarda:

En aquell final d’octubre

piadós i fatigat,

condormida l’araucària,

ingluent el brollador,

el rebost era a les fosques;

el vestit, penjat al clau.

L’aiguavés restava immòbil.

Un exemple de Les Mirsines sobre la tènue frontera entre la incorrecció pública administrativament castigable i la punició, la flagel·lació: 

Com que res no té per viure

i va sempre assedegat,

és normal que empaiti nenes

barbotejant blastomies.

Després ve que les mestresses,

enfurides pel comport,

l’apallissin en camp clos.

I ara una altra qüestió molt senzilla d’exposar: Miquel Bauçà no escriu cap poema d’amor, ni un. Bé, jo no som innocent i per poemes d’amor vull dir relacions negociades amb dones, ja em perdonareu. És allò que els mascles quan vostès no els senten diuen: “l’he haguda de convidar a sopar”, o “m’ha duit dues hores de xerrar”. Bauçà no s’ho planteja, això. Per contra, l’accés abrupte, no negociar o negociar molt poc, és un tema constant.

Quan apareix El Canvi ja és un altre, és un que ha abolit completament el seu passat, que li causava tant de neguit. És aquella transformació a la modernitat, per dir-ho amb una paraula que no m’agrada però que pot servir de convenció, ja ha entrat la televisió, ja és un eremita. I de cop als Rudiments de saviesa, que pretenen ser uns rudiments de saviesa, que no és una broma, trobam el següent, una pregunta molt de mascles:

--Com es fa per cardar bé?

--De primer, que te la mami.

Després amb el ganivet

l’amenaces de tallar-li

qualque cosa o que vols

fer-li un trau a l’ull esquerre.

Quan comenci a plorar,

aleshores, tu l’hi fiques.

--Això és molt complicat.

--És la moda. Te la peles

amb un plàtan, si no vols

excloir-te de les masses.

És un text que conté una trampa, la trampa és que el lector, o els qui m’han escoltat, pensin que es tracta d’un intent de subversió de la moral en ús, com si fos Lautréamont, i que per consegüent s’entengui com l’afirmació de la llibertat d’un autor de parlar del que vulgui: aquesta és la trampa. El que ell vol és escriure una violació que ha vist moltes vegades representada al cine. No és un acte d’afirmació personal, subversiva, per espantar. Té un context que és el context constant de com tenir accés abrupte, de no negociar amb dones. És un altre tema que va més enllà d’El Canvi.

En El Canvi el sodomita tendeix finalment a convertir-se en gai. Ja no hi ha sodomites, hi ha gais, que és una altra cosa, completament distinta.

Què és l’eremitisme? S’ha estudiat molt l’eremitisme dels segles VI a XI. L’eremita és un que s’aparta, que va al desert, no per amor a la soledat, sinó per adquirir prestigi per fustigar els que no hi han anat. Per adquirir prestigi col·lectiu, per tenir audiència entre els que no l’han seguit. Es converteixen en fustigadors de la tribu, en sermonejadors: “feis això malament”, “hauríeu de fer això altre”, “sereu castigats”. És el que fa Bauçà a partir d’El Canvi: “la meva tribu és estulta, gregaris, estan condemnats”. L’eremita no se’n va per callar, se’n va per parlar, per adquirir solemnitat, per fer que l’escoltin. És el que assenyalarà els defectes dels que no han assumit el seu sacrifici, és exactament el que fa. L’estultícia és el gregarisme. D’al·lot post pagès a la modernitat, a patriota. 

A Rudiments de saviesa apareix un cos d’opinions polítiques de molt difícil maneig. Per exemple, el reguitzell de bromes sobre els alemanys que fa tothom: són bromes, no són rudiments de saviesa, no fotem. I arriba a emparellaments incòmodes: jueus i alemanys, entestats a fer-se mal els uns als altres. Aquests Rudiments de saviesa són analitzables a partir del que pretenen ésser. La intenció de l’autor és establir un cos de coneixement sobre el futur negre de l’home nou que ha arribat a ésser. Es podria fer un article sobre el tractament que fa Bauçà dels alemanys, en sortiria una cosa bastant inquietant.

A partir d’El Canvi va ésser claríssim que l’escriptura de Bauçà canvia d’intenció. I es planteja unes coses que no eren a la seva escriptura anterior. Ho diu moltes vegades: jo no tenc records, s’ha acabat, i apareix un substitut que són els somnis. Té la prudència, perquè és molt viu, de no dir en què consisteixen els somnis. I espera una meravella tècnica que consistirà en la possibilitat de filmar els somnis. Jo crec que això és el punt final: que l’escriptura ha canviat d’intencions i en realitat aquestes intencions són reeixides. No parla mai més de l'anterior. 

Evidentment, en qualque moment reapareix el món físic en forma de referents, de modisme dialectal..., però això forma una mena d’arrossegament lingüístic, no està dins el cos gruixat de la nova escriptura. El lector ja sap que un dels seus procediments és fer diàlegs curts, dos que es troben, o preguntes aparegudes insospitadament. I aquí n’hi ha un que a mi m’agrada molt; jo no sé en altres pobles, però a Felanitx la forma de Miquel quan és interpel·lativa no és Miquel sinó Quel, “Quel, o Miquel”:

--Eh, Joan, sóc jo, en Quel!

Sóc un bon fisonomista.

--Continua caminant,

no et conec, no et vull conèixer.

Per acabar. Si hi ha una paraula, un adjectiu repetit a tota la literatura pre Canvi és “encontinent”. A partir d’El Canvi és molt escadussera, si hi és, no la tenc anotada, desapareix. Perquè el món d’El Canvi ell pretén que sigui un món ordenat, mentre que el món pagès, aquell originari, aquell regit per la follia representada en son pare que diu ell que construïa parets seques per tal de dividir i subdividir, és a dir, fer una acció sense objectiu, aquest món sí que produïa encontinència, el nou ja no. Aquesta transformació de Miquel Bauçà és feta molt lentament, al llarg de trenta anys. I vull acabar assenyalant que és una versió d’un procés que un grup molt ampli de mallorquins vàrem haver de passar, vam haver de fer, amb solucions personals molt distintes. 

El canvi amb Miquel Bauçà acaba amb els somnis, acaba amb una exigència permanent de raó.

Transitant Nietzsche. Una presentació d’En el Feu de l’Ermitatge.

"Transitant Nietzsche.

Una presentació d’En el Feu de l’Ermitatge"

per Miquel Perelló

Miquel Bauçà a Rudiments de Saviesa escriu: “LA VULGARITAT QUE NIETZSCHE / inocula o bé transmet / és allò que perjudica / els lectors impacients, / no el teòric suport nazi”.

En una conferència pronunciada dintre del cicle ‘Nietzsche i la Poesia’, en el 2003, Antoni Artigues va fer patent el caramull de semblances i coincidències, d’ecos com ell deia, que hom pot trobar entre l’autor alemany i el felanitxer. 

Quan en Toni me va dir per participar en aquesta presentació, amb una frissor entusiasta vaig fer-me amb el llibre i, en començar-lo a llegir, tot d’una vaig pensar que innegablement Bauçà és fill de Nietzsche i que el fet de renunciar a ell s’havia de reduir necessàriament a un senzill complex d’Èdip.

Si cal destacar algun tret de Nietzsche és el gir que encunya a la filosofia. Des de Plató, els fonaments on s’assentava la reflexió filosòfica eren l’epistemologia i la recerca de la veritat – no de bades, el mateix Plató era el qui deia que els poetes no tenien lloc en aquella polis idealitzada que dissenyà i per mor d’això havien de ser expulsats. Nietzsche reemplaça aquestes línies de flux i vincula la filosofia a l’estètica i al quefer artístic. D’aquesta manera pot afirmar que la filosofia “és un art en totes les seves finalitats i productes [...] És una forma de poesia”. Si qualcú cerca en El Canvi el mot ‘estètica’, pot llegir: “És la mare dels ous [...] Entenem per estètica el conjunt d’instruccions que rep tot ésser per tal de realitzar-se com a ésser eròtic. Sense aquestes ordres estètiques els ésser no existirien com a tals. Serien el no-res.”

En el Feu, Bauçà precisament fa això: intenta descobrir tot aquest conjunt d’instruccions que l’allunyaran dels feudencs i li possibilitaran la construcció poètica de la vida, la creació de si mateix com a individu eròtic. I ho fa utilitzant la mateixa estratègia que empra Nietzsche, però amb un talant prou específic: sense instal·lar-se en el passat, en el moment en que era membre de la comunitat, del Feu, de Felanitx, però tampoc sense postular futuribles, com si d’un utopista il·lús es tractàs, ja que malgrat apareguin apel·lacions als somnis o a la tècnica, encara no tenen la centralitat, el pes i la consistència que tindran en les obres posteriors. En el Feu trobam el joc nietzscheà entre la visió retrospectiva i la visió projectiva a la vegada: una gestació del futur.

Diu: “Fàcilment, hom distingeix, / tant al pla com a muntanya, / dues menes de nadius: / uns que viuen en ramades, / d’altres que en són rebutjats, / i recorren indrets agres, / on ruminen sobre els déus, / o esdevenen eremites. / N’hi ha que no s’han vist mai / i així i tot, bé que es coneixen... / S’invectiven pels vorells / sense moure les bardisses... / És miracle extravagant / que no provin d’assaltar-se.” Mitjançant aquesta dicotomia “els que viuen en ramades”, és a dir, el duler, el baner, el manyà, l’arúspex, i “els qui recorren indrets agres”, els eremites però també les beguines, Bauçà intenta desidentificar-se de tots ells, per començar a treballar amb una metàfora apropiada (el que després seran els somnis), amb la fantasia de l’alliberació i amb l’aversió declarada cap a l’estultícia.

De la mateixa manera que succeeix amb Així parlà Zaratustra, el to del poemari és eminentment èpic. El poema que l’enceta diu: “Perseguint una donzella, / fugissera, transparent, / per un alt i espès boscatge, / afanyant-me com un foll, / em faig perdre de ma pàtria, / i de sobte em vaig trobar / en el Feu de l’Ermitatge... / Malconec com vaig entrar, / travessar la serralada / que aïlla de tot món, / que impedeix tota fugida, / ja no sé quants d’anys que fa... / Indret nou, nova contrada, / és el que em gombolda avui.” Dins el mite, en aquest cas el del Feu, Bauçà, igual que Nietzsche, es transmuta, es transforma i es forja a si mateix, com a cos, com a ment i com a cosmos. Cal tenir en compte que el relat mitològic abasta una dimensió existencial que romandria inaccessible si hom restés ancorat en una postura epistemològica objectivada. Zaratustra, el profeta de l’Etern Retorn del Mateix i del Superhome, diu: “Doncs això sóc jo d'arrel i des del començament, estirant, atraient, aixecant, elevant, algú que estira, que cria i corregeix, que no en va es va dir a si mateix en un altre temps: Arriba a ser el que ets!”. Bauçà afegeix: “Jo us he construït, / a perenne, un benefici, / fins la consumació, / que ja no podeu malmetre, / mal que us l’administreu / segons gorda ximpleria, / disbauxats, enfellonits, / amb les bugres, les bagasses, / que s’ajeuen pels sembrats, / que és el lloc de les aloses... / Malgrat el voler dels déus, / l’interès construït, / no el podeu pas esgotar, / ni podeu balafiar-lo...”

Si hi va haver, però, quelcom que em cridà l’atenció són els tres personatges claus que apareixen en el poemari. És una casualitat el fet que els dos animals que acompanyen a Zaratustra siguin una àguila i una serp i que els animals que guien a Bauçà siguin una cornella, una cerasta i una amfisbena? Prou és sabut que els animals heràldics de Zaratustra representen la seva voluntat i la seva intel·ligència. Com diu Heidegger, al respecte: “L’àguila: el més orgullós de tots els animals; la serp: el més sagaç. I ambdós acoblats en el cercle en el que vibren, en l’anell que envolta la seva essència; i que junta una vegada més cercle i anell un dins l’altre”. Si bé no és un rapinyaire com ara l’àguila, la cornella és un ocell de la família dels corbs i força freqüent a Catalunya. La funcionalitat que ambdós autors li confereixen sembla ser la mateixa: la cornella, igual que l’àguila, és la qui proporciona la Visió, la qui treu a la llum allò que el poeta ha d’arribar a ser. Bauçà diu al respecte: “Devers el voral del llac, / s’hi passeja la cornella / quan en té el delit urgent... / Jo la sotjo entre les canyes. / No pot veure’m, però sap / que cartinc les seves petges / en el virginal llaquim... / Amb esment, m’eixugo els llavis, / car voldria que em besés / i jo voldria besar-la / a l’orella, tot d’un cop. / D’habitud, ella em neteja / amb el bec l’orella i l’ull... / Avui fa anys l’encisera...”. Recordau, també, que en el poema de Poe, The Raven, aquest animal és el qui turmenta al narrador amb els mots “Never more”. D’aquí que en El Canvi, Bauçà arribi a dir que la cornella sap el futur.

Si hi ha, però, una figura que tant per Nietzsche com per Bauçà té molts més sentits i usos és la serp. Pel primer, indiscutiblement representa l’Enigma, que a vegades s’ha identificat amb Lou Salomé, i les claus perquè aquest mateix enigma pugui ser desxifrat. Per Bauçà, en canvi, la serp apareix en una doble figura. Per una part tenim la cerasta, un serp d’origen africà, amb dues banyetes damunt els ulls i extremadament verinosa. En el poema 97 escriu: “Fes-te’l tu el violament / i fecunda’t tu mateixa... / No li posis més congrenys / en aquesta olla de terra / i desnua’t, que ara pots... / Qui podria contradir-te? / No t’enyoris dels tresors / que gitares: n’hi ha d’altres / No et desnonis per tan poc, / i desnia’t, que ara és l’hora: la cerasta el picarà... / Xucla, escup i fes-te enrere. / No desmaïs de furgar... / Ten coratge, coratjuda...!”. Curiosament, també, Zaratustra resisteix la mossegada de la serp i, en fer-ho, aquesta es converteix en la seva amiga. Encara que segurament, Bauçà no ho tenia en compte, no puc més que mencionar l’eco ofita que va transmetre’m aquest poema. L’ofisme és un complex força divers de corrents gnòstiques que van desenvolupar-se als voltants el s. I d.C. a Síria i Egipte. Essencialment i franquejant les diferències, la doctrina ofita explica que el Déu de l’Antic Testament era una deïtat misantropa, perquè imposava prohibicions als homes. Per mor d’això, calia que la humanitat fos alliberada. Així, ja que el Gènesi no identifica la serp amb Satanàs (la polaritat negativa), i com que aquesta habitava en l’Arbre del Bé i del Mal, els ofites veien en la serp el Prometeu que entregava a la humanitat, simbolitzada per Adam i Eva, el coneixement (gnosis) que possibilitaria salvar-los de Déu i del seu poder. Posteriorment, alguns ofites van identificar a Crist, el salvador de la humanitat, com un avatar d’aquesta serp! Allò que sí hom pot entrellucar en el poema de Bauçà és que la cerasta és la crida, la serp que amb el seu verí t’empeny cap a l’alliberament.

L’altra figura de la serp és l’amfisbena: una serp mitològica de dos caps, car en té un a la cua, que protegeix l’embaràs de les dones i que en les representacions medievals està vinculada al catarisme, car un cap representa a Crist i l’altra a Satanàs. En el poema 131 podem llegir: “Quan serà la fi del món, / es pregunta la cerasta... / No serà, bé li respon / l’amfisbena, que és més sàvia. / La serpent no s’hi avé i cau en melancolia, / perd el gust d’anar a picar / els cabrits de les cabrelles... / S’arrossega pel pedram, / no saluda ni els àspids... / Quan serà la fi del món...? / La cerasta, la cerasta...! / És que mai no n’aprendrà / d’afrontar-se amb l’existència...!”. Malgrat en un primer moment no ho sembli, la cerasta i l’amfisbena són la mateixa serp. Cal tenir en compte que la serp és un animal que canvia la pell periòdicament, d’aquí que, a nivell simbòlica, s’accepti com a metàfora de la manera en què hom muda els vells hàbits i les formes de pensament per tal d’eixamplar-se i assolir un estat no-ordinari de consciència. Així, si la cerasta és la serp que et provoca i desafia en els laberints del Feu, l’amfisbena és la serp que ha pres consciència del Canvi. Que sap que existir en el Feu és malmetre’s en els confins fitats de l’estultícia i del gregarisme, dels xipòtols bruts i barroers. Que sap que l’existència (etimològicament, “estar llençat cap a fora”), s’ha de transformar en insistència per tal que hom pugui esdevenir la creació de si mateix.