Transitant Nietzsche. Una presentació d’En el Feu de l’Ermitatge.

"Transitant Nietzsche.

Una presentació d’En el Feu de l’Ermitatge"

per Miquel Perelló

Miquel Bauçà a Rudiments de Saviesa escriu: “LA VULGARITAT QUE NIETZSCHE / inocula o bé transmet / és allò que perjudica / els lectors impacients, / no el teòric suport nazi”.

En una conferència pronunciada dintre del cicle ‘Nietzsche i la Poesia’, en el 2003, Antoni Artigues va fer patent el caramull de semblances i coincidències, d’ecos com ell deia, que hom pot trobar entre l’autor alemany i el felanitxer. 

Quan en Toni me va dir per participar en aquesta presentació, amb una frissor entusiasta vaig fer-me amb el llibre i, en començar-lo a llegir, tot d’una vaig pensar que innegablement Bauçà és fill de Nietzsche i que el fet de renunciar a ell s’havia de reduir necessàriament a un senzill complex d’Èdip.

Si cal destacar algun tret de Nietzsche és el gir que encunya a la filosofia. Des de Plató, els fonaments on s’assentava la reflexió filosòfica eren l’epistemologia i la recerca de la veritat – no de bades, el mateix Plató era el qui deia que els poetes no tenien lloc en aquella polis idealitzada que dissenyà i per mor d’això havien de ser expulsats. Nietzsche reemplaça aquestes línies de flux i vincula la filosofia a l’estètica i al quefer artístic. D’aquesta manera pot afirmar que la filosofia “és un art en totes les seves finalitats i productes [...] És una forma de poesia”. Si qualcú cerca en El Canvi el mot ‘estètica’, pot llegir: “És la mare dels ous [...] Entenem per estètica el conjunt d’instruccions que rep tot ésser per tal de realitzar-se com a ésser eròtic. Sense aquestes ordres estètiques els ésser no existirien com a tals. Serien el no-res.”

En el Feu, Bauçà precisament fa això: intenta descobrir tot aquest conjunt d’instruccions que l’allunyaran dels feudencs i li possibilitaran la construcció poètica de la vida, la creació de si mateix com a individu eròtic. I ho fa utilitzant la mateixa estratègia que empra Nietzsche, però amb un talant prou específic: sense instal·lar-se en el passat, en el moment en que era membre de la comunitat, del Feu, de Felanitx, però tampoc sense postular futuribles, com si d’un utopista il·lús es tractàs, ja que malgrat apareguin apel·lacions als somnis o a la tècnica, encara no tenen la centralitat, el pes i la consistència que tindran en les obres posteriors. En el Feu trobam el joc nietzscheà entre la visió retrospectiva i la visió projectiva a la vegada: una gestació del futur.

Diu: “Fàcilment, hom distingeix, / tant al pla com a muntanya, / dues menes de nadius: / uns que viuen en ramades, / d’altres que en són rebutjats, / i recorren indrets agres, / on ruminen sobre els déus, / o esdevenen eremites. / N’hi ha que no s’han vist mai / i així i tot, bé que es coneixen... / S’invectiven pels vorells / sense moure les bardisses... / És miracle extravagant / que no provin d’assaltar-se.” Mitjançant aquesta dicotomia “els que viuen en ramades”, és a dir, el duler, el baner, el manyà, l’arúspex, i “els qui recorren indrets agres”, els eremites però també les beguines, Bauçà intenta desidentificar-se de tots ells, per començar a treballar amb una metàfora apropiada (el que després seran els somnis), amb la fantasia de l’alliberació i amb l’aversió declarada cap a l’estultícia.

De la mateixa manera que succeeix amb Així parlà Zaratustra, el to del poemari és eminentment èpic. El poema que l’enceta diu: “Perseguint una donzella, / fugissera, transparent, / per un alt i espès boscatge, / afanyant-me com un foll, / em faig perdre de ma pàtria, / i de sobte em vaig trobar / en el Feu de l’Ermitatge... / Malconec com vaig entrar, / travessar la serralada / que aïlla de tot món, / que impedeix tota fugida, / ja no sé quants d’anys que fa... / Indret nou, nova contrada, / és el que em gombolda avui.” Dins el mite, en aquest cas el del Feu, Bauçà, igual que Nietzsche, es transmuta, es transforma i es forja a si mateix, com a cos, com a ment i com a cosmos. Cal tenir en compte que el relat mitològic abasta una dimensió existencial que romandria inaccessible si hom restés ancorat en una postura epistemològica objectivada. Zaratustra, el profeta de l’Etern Retorn del Mateix i del Superhome, diu: “Doncs això sóc jo d'arrel i des del començament, estirant, atraient, aixecant, elevant, algú que estira, que cria i corregeix, que no en va es va dir a si mateix en un altre temps: Arriba a ser el que ets!”. Bauçà afegeix: “Jo us he construït, / a perenne, un benefici, / fins la consumació, / que ja no podeu malmetre, / mal que us l’administreu / segons gorda ximpleria, / disbauxats, enfellonits, / amb les bugres, les bagasses, / que s’ajeuen pels sembrats, / que és el lloc de les aloses... / Malgrat el voler dels déus, / l’interès construït, / no el podeu pas esgotar, / ni podeu balafiar-lo...”

Si hi va haver, però, quelcom que em cridà l’atenció són els tres personatges claus que apareixen en el poemari. És una casualitat el fet que els dos animals que acompanyen a Zaratustra siguin una àguila i una serp i que els animals que guien a Bauçà siguin una cornella, una cerasta i una amfisbena? Prou és sabut que els animals heràldics de Zaratustra representen la seva voluntat i la seva intel·ligència. Com diu Heidegger, al respecte: “L’àguila: el més orgullós de tots els animals; la serp: el més sagaç. I ambdós acoblats en el cercle en el que vibren, en l’anell que envolta la seva essència; i que junta una vegada més cercle i anell un dins l’altre”. Si bé no és un rapinyaire com ara l’àguila, la cornella és un ocell de la família dels corbs i força freqüent a Catalunya. La funcionalitat que ambdós autors li confereixen sembla ser la mateixa: la cornella, igual que l’àguila, és la qui proporciona la Visió, la qui treu a la llum allò que el poeta ha d’arribar a ser. Bauçà diu al respecte: “Devers el voral del llac, / s’hi passeja la cornella / quan en té el delit urgent... / Jo la sotjo entre les canyes. / No pot veure’m, però sap / que cartinc les seves petges / en el virginal llaquim... / Amb esment, m’eixugo els llavis, / car voldria que em besés / i jo voldria besar-la / a l’orella, tot d’un cop. / D’habitud, ella em neteja / amb el bec l’orella i l’ull... / Avui fa anys l’encisera...”. Recordau, també, que en el poema de Poe, The Raven, aquest animal és el qui turmenta al narrador amb els mots “Never more”. D’aquí que en El Canvi, Bauçà arribi a dir que la cornella sap el futur.

Si hi ha, però, una figura que tant per Nietzsche com per Bauçà té molts més sentits i usos és la serp. Pel primer, indiscutiblement representa l’Enigma, que a vegades s’ha identificat amb Lou Salomé, i les claus perquè aquest mateix enigma pugui ser desxifrat. Per Bauçà, en canvi, la serp apareix en una doble figura. Per una part tenim la cerasta, un serp d’origen africà, amb dues banyetes damunt els ulls i extremadament verinosa. En el poema 97 escriu: “Fes-te’l tu el violament / i fecunda’t tu mateixa... / No li posis més congrenys / en aquesta olla de terra / i desnua’t, que ara pots... / Qui podria contradir-te? / No t’enyoris dels tresors / que gitares: n’hi ha d’altres / No et desnonis per tan poc, / i desnia’t, que ara és l’hora: la cerasta el picarà... / Xucla, escup i fes-te enrere. / No desmaïs de furgar... / Ten coratge, coratjuda...!”. Curiosament, també, Zaratustra resisteix la mossegada de la serp i, en fer-ho, aquesta es converteix en la seva amiga. Encara que segurament, Bauçà no ho tenia en compte, no puc més que mencionar l’eco ofita que va transmetre’m aquest poema. L’ofisme és un complex força divers de corrents gnòstiques que van desenvolupar-se als voltants el s. I d.C. a Síria i Egipte. Essencialment i franquejant les diferències, la doctrina ofita explica que el Déu de l’Antic Testament era una deïtat misantropa, perquè imposava prohibicions als homes. Per mor d’això, calia que la humanitat fos alliberada. Així, ja que el Gènesi no identifica la serp amb Satanàs (la polaritat negativa), i com que aquesta habitava en l’Arbre del Bé i del Mal, els ofites veien en la serp el Prometeu que entregava a la humanitat, simbolitzada per Adam i Eva, el coneixement (gnosis) que possibilitaria salvar-los de Déu i del seu poder. Posteriorment, alguns ofites van identificar a Crist, el salvador de la humanitat, com un avatar d’aquesta serp! Allò que sí hom pot entrellucar en el poema de Bauçà és que la cerasta és la crida, la serp que amb el seu verí t’empeny cap a l’alliberament.

L’altra figura de la serp és l’amfisbena: una serp mitològica de dos caps, car en té un a la cua, que protegeix l’embaràs de les dones i que en les representacions medievals està vinculada al catarisme, car un cap representa a Crist i l’altra a Satanàs. En el poema 131 podem llegir: “Quan serà la fi del món, / es pregunta la cerasta... / No serà, bé li respon / l’amfisbena, que és més sàvia. / La serpent no s’hi avé i cau en melancolia, / perd el gust d’anar a picar / els cabrits de les cabrelles... / S’arrossega pel pedram, / no saluda ni els àspids... / Quan serà la fi del món...? / La cerasta, la cerasta...! / És que mai no n’aprendrà / d’afrontar-se amb l’existència...!”. Malgrat en un primer moment no ho sembli, la cerasta i l’amfisbena són la mateixa serp. Cal tenir en compte que la serp és un animal que canvia la pell periòdicament, d’aquí que, a nivell simbòlica, s’accepti com a metàfora de la manera en què hom muda els vells hàbits i les formes de pensament per tal d’eixamplar-se i assolir un estat no-ordinari de consciència. Així, si la cerasta és la serp que et provoca i desafia en els laberints del Feu, l’amfisbena és la serp que ha pres consciència del Canvi. Que sap que existir en el Feu és malmetre’s en els confins fitats de l’estultícia i del gregarisme, dels xipòtols bruts i barroers. Que sap que l’existència (etimològicament, “estar llençat cap a fora”), s’ha de transformar en insistència per tal que hom pugui esdevenir la creació de si mateix.