Amic clar com el pa,
quan la guerra civil d’Espanya alçava
la blancor dels camins, jo era un al•lot
que duia corns i escorça a les butxaques.
El foc del poble i el tigre terrestre
obscurien la calç dins les cases,
i el noi, que ara no sóc, anava al mar
de Montdragó i duia a la cintura
de cuiro una pistola niquelada.
Una mort de jugueta, noble amic,
una mort verda duia i desparava
als grocs narcisos de garriga, als cans
i als genolls de les dones florejades.
Jo era un nen de la guerra, un nen d’espines,
que, al costat de la mar de la Montdragó,
portava fil de pua a les entranyes.
Però avui he tornat amb la més tensa
i pura humanitat a la mata agra,
als pins verdíssims, a les roques grises
de verdor curta i ànima estepària.
