“Va
escriure Miquel Bauçà una bella història que va tornar lletja?”
Transcripció
de la intervenció de Miquel Barceló a les jornades "Poesia és el discurs. Miquel Bauçà"
Palma,
4 de novembre de 2005
Jo, més enllà
de l’any 61 no vaig tenir cap relació fisiofísica amb Miquel
Bauçà. Només els anys que vam anar a escola a les monges junts, el
55 i el 56, i a la primera adolescència. El vaig perdre de vista de
jove i mai més no hi vaig tenir cap mena de relació.
Així, quan la
senyora Margalida Pons es va posar en contacte amb mi per convidar-me
a fer una intervenció sobre els textos de Miquel Bauçà, vaig dir
sí, sense saber que em costaria moltíssim sistematitzar el que al
llarg dels anys havien estat percepcions de lector. No vaig tenir
contacte amb ell, però sempre el vaig llegir i anava prenent notes.
Tenc una
experiència col·lectiva amb Miquel Bauçà per una banda, i per
l’altra, com a historiador, som una persona que per ofici estic
molt acostumat a manejar textos, confrontar-los i exigir dels textos
mesures, extensions, volums, cosa que un lector normal no fa. Per
consegüent, el meu intent de sistematització, tot i ser un lector
que no pertany a les cohorts potentíssimes de la crítica literària
catalana, és una lectura certament no inerme.
A mi, Bauçà,
sempre m’ha causat alarma, i he comprovat que aquesta alarma era
fundada. Com que hi ha poc temps, intentaré seleccionar allò que és
més significatiu.
Tot comença el
62 amb un llibre amb un títol molt intrigant: Una bella història.
A mi sempre em va parèixer un títol amb un significat poc immediat,
on es mesclava una paraula que era història, és a dir, un conjunt
d’esdeveniments narrats, un relat, que normalment no s’adjectiva
com de bella. No obstant, Bauçà titula aquest estrany conjunt de
poemes com Una bella història.
Amb el temps em
vaig adonar que el que diu Bauçà s’ha de prendre normalment al
peu de la lletra i seriosament. I la meva lectura actual és
senzillament a partir de prendre’m literalment i seriosament el que
diu Bauçà. És a dir: els seus textos tenen una intenció que cap
tafaneria personal, biogràfica: “a jo em va dir”, “vaig estar
amb ell”, “el vaig veure”, no contribueix a llegir-los. Tot
això és un anecdotari que, en la meva opinió, no substitueix la
lectura, com intentaré demostrar.
Aquesta bella
història de Miquel Bauçà s’inaugura el 62. I quan acaba? Seria
fàcil de dir “acaba amb la publicació d’El Canvi”, un
títol triat per assenyalar clarament una interrupció. És un home
canviat, una veu canviada, una veu, a més, amb heptasíl·labs
automàtics.
En què
consisteix el canvi? Ell no ho diu, no explica al lector en què ha
consistit el canvi. El lector, però, ho pot aclarir justament
llegint El Canvi i els altres títols fins a Rudiments de
saviesa, que és un títol de manual de llibre de text dels anys
40, 50; és un títol on l’autor pretén donar un formulari de
coneixements. Entremig queden un conjunt de llibres, Carrer
Marsala, Les Mirsines, El crepuscle encén estels, i les dues
grans narracions de Bauçà, que són El vellard i
L’escarcellera.
Les Mirsines
té un famós epíleg que tothom coneix, però per entrar en matèria
esmentaré un dels darrers poemes del llibre, que conté un inventari
d’allò que canvia, d’allò de què Bauçà no parlarà
voluntàriament mai més.
El sodomita vindrà. Animat per les mestresses
i amb permís del comandant, es calçarà les sandàlies.
Amb una galleda plena, tot brandant pinzell de marca,
i amb un fuet enroscat, ens farà enllefernar
els espais encara nets, que al terrat encara avui
ocupen drets els geranis. Els escolans amb roquet
prendran uniforme malva i en lloc de tocar campanes
repartiran els prospectes. Si queda algun rapsodista,
serà emparedat de nou. Les epactes, mai ben vistes,
de moment, seran suspeses. La membrana que em cobreix
la substància medul·lar serà posada a la vista
per distreure la canalla. Els pesolers se’n doldran:
hauran d’estirar-se per terra. Ni els baladres que he estimat
aquest estiu en silenci res sabran estalviar-me.
Aquí hi ha una
enumeració d’oficis i personatges. Qui són els personatges? Un de
clar, que apareixerà fins a El Canvi: el sodomita. Els
sodomites apareixen en el món pre canvi, en el món de la vila,
aquesta vila imprecisa. A Carrer Marsala apareixen els
sodomites, el del capell de palla, que abans no s’atreviria a
sortir, un altre amb els calçons apedaçats, que apareixen com la
carnissera, la fornera... Aquests personatges, fins i tot en els
textos clarament situats a l’Eixample, són comunitat d’anomimats,
gent que veu per la finestra, als replans, que es troben, que se
saben els oficis; personatges amb formes anònimes, públicament
col·lectives, de reconeixement.
Bé, aquests
sodomites normalment apareixen amb alguna possibilitat imminent
d’ésser punits, d’ésser castigats, fuetejats, separats,
empaitats, de moltes maneres. Aquest és un altre tema recurrent. La
justícia o els procediments de qui imparteix ordre i autoritat el
vindran a cercar. És el gran tema d’El vellard, la punició
arbitrària administrament decidida: un funcionari que amb una
recurrent i impertorbable regularitat va a fer un servei que
consisteix a atupar-los. A L’escarcellera apareixen molts
personatges, i un personatge que surt pertot: l’algutzil; la
paraula és d’ús raríssim, certament no popular, però és un
personatge fonamental. L’algutzil és aquell que relaciona el
delinqüent, que no se sap què ha fet, amb aquella severa autoritat
que l’ha de castigar. És el trànsit legat per a la punició, tota
la literatura de Bauçà és plena de flagel·lacions, de punicions
arbitràries.
Un dels
personatges és el sodomita, el sodomita rural. Bé, això és el
paisatge de la vila de Felanitx. Aquest sodomita és un grup de gent
que tenia noms i cognoms. I és també relatat a l’epíleg
prodigiós de Les Mirsines amb una tècnica molt seva que és
donar falses pistes biogràfiques; en dóna de bones i en dóna de
falses. Diu que son pare, “home molt temerós de Déu, havia
convingut de lliurar-me a una secta de devots varons pagesívols”:
cantaven al cor dels teatins. Això sí que en Miquel i jo ho hem
compartit. A ell això li ha quedat com una imatge de personatges que
són externs però que formen part de l’estuari, d’aquest lloc on
es connecten per veïnatge, es vigilen, s’entrecreuen, murmuren:
cosidores, sobretot són dones, forneres, carnisseres, sodomites,
rurals varons, devots. Aquí hi ha sintetitzats tots uns grups dels
pobles de Mallorca que van acabar al seminari o en van sortir.
I aquí voldria
fer un petit parèntesi per dir que l’experiència fonamental en
tota la literatura de Bauçà és la transformació d’un al·lot de
poble, de la pagesia de postguerra, feinera i molt pobra, molt
violentament sotmesa a un altre: un urbanita. Això no és nou, el
que sí que tal vegada ho és, és que això és una experiència
col·lectiva, única i irrepetible. El que van passar els que van
passar per això, no ho tornarà a passar cap generació més. No sé
si m’he explicat. No hi tornarà a haver mai pagesos que
col·lectivament hagin de fer aquest trànsit accelerat dels anys
seixanta, als premis Formentor, a la presència d’escriptors
peninsulars guapos, molt ben vestits i que sabien coses que nosaltres
no sabíem. Això no tornarà a passar, i Miquel Bauçà dóna un
testimoni particular d’aquesta trajectòria que d’altres hem fet
d’una altra manera. Però això no tornarà a passar. O sigui que
darrere hi ha un gruix col·lectiu, un relleu social, al qual ell mai
no fa referència.
Un altre tema,
comptin, seleccionin les vegades que els personatges de Bauçà abans
d’El Canvi es componen per entrar a una escena que requereix
una actitud nova, una desfressa: “em faré la clenxa”, “em
posaré bé la camisa”... És clar, és l’entrada al món nou
representat pels guapos de la Península, és la inadequació de
l’autor, del seu propi físic, per entrar en escena. Això és tan
dolorós i punyent que ell ho ha anat transformant en un llenguatge
administratiu quasi de manual d’urbanisme: “al·lot, abans
d’entrar, pentina’t, posa’t l’americana bé, saluda...” Hi
ha tot un món de compondre’s per no ésser jutjat.
Tots aquests
textos pre Canvi estan farcits de descripcions físiques.
Algunes d’aquestes descripcions físiques jo les puc reconèixer
facilment, les cohorts potentíssimes de la literatura catalana no ho
podran fer mai. Un exemple d’El crepuscle encén estels, que
no pot ser altre lloc de la zona de Felanitx que no sigui Binifarda,
és una descripció d’una casa de pagès de Binifarda:
En aquell final d’octubre
piadós i fatigat,
condormida l’araucària,
ingluent el brollador,
el rebost era a les fosques;
el vestit, penjat al clau.
L’aiguavés restava immòbil.
Un exemple de
Les Mirsines sobre la tènue frontera entre la incorrecció
pública administrativament castigable i la punició, la
flagel·lació:
Com que res no té per viure
i va sempre assedegat,
és normal que empaiti nenes
barbotejant blastomies.
Després ve que les mestresses,
enfurides pel comport,
l’apallissin en camp clos.
I ara una altra
qüestió molt senzilla d’exposar: Miquel Bauçà no escriu cap
poema d’amor, ni un. Bé, jo no som innocent i per poemes d’amor
vull dir relacions negociades amb dones, ja em perdonareu. És allò
que els mascles quan vostès no els senten diuen: “l’he haguda de
convidar a sopar”, o “m’ha duit dues hores de xerrar”. Bauçà
no s’ho planteja, això. Per contra, l’accés abrupte, no
negociar o negociar molt poc, és un tema constant.
Quan apareix El
Canvi ja és un altre, és un que ha abolit completament el seu
passat, que li causava tant de neguit. És aquella transformació a
la modernitat, per dir-ho amb una paraula que no m’agrada però que
pot servir de convenció, ja ha entrat la televisió, ja és un
eremita. I de cop als Rudiments de saviesa, que pretenen ser
uns rudiments de saviesa, que no és una broma, trobam el següent,
una pregunta molt de mascles:
--Com es fa per cardar bé?
--De primer, que te la mami.
Després amb el ganivet
l’amenaces de tallar-li
qualque cosa o que vols
fer-li un trau a l’ull esquerre.
Quan comenci a plorar,
aleshores, tu l’hi fiques.
--Això és molt complicat.
--És la moda. Te la peles
amb un plàtan, si no vols
excloir-te de les masses.
És un text que
conté una trampa, la trampa és que el lector, o els qui m’han
escoltat, pensin que es tracta d’un intent de subversió de la
moral en ús, com si fos Lautréamont, i que per consegüent
s’entengui com l’afirmació de la llibertat d’un autor de
parlar del que vulgui: aquesta és la trampa. El que ell vol és
escriure una violació que ha vist moltes vegades representada al
cine. No és un acte d’afirmació personal, subversiva, per
espantar. Té un context que és el context constant de com tenir
accés abrupte, de no negociar amb dones. És un altre tema que va
més enllà d’El Canvi.
En El Canvi
el sodomita tendeix finalment a convertir-se en gai. Ja no hi ha
sodomites, hi ha gais, que és una altra cosa, completament distinta.
Què és
l’eremitisme? S’ha estudiat molt l’eremitisme dels segles VI a
XI. L’eremita és un que s’aparta, que va al desert, no per amor
a la soledat, sinó per adquirir prestigi per fustigar els que no hi
han anat. Per adquirir prestigi col·lectiu, per tenir audiència
entre els que no l’han seguit. Es converteixen en fustigadors de la
tribu, en sermonejadors: “feis això malament”, “hauríeu de
fer això altre”, “sereu castigats”. És el que fa Bauçà a
partir d’El Canvi: “la meva tribu és estulta, gregaris,
estan condemnats”. L’eremita no se’n va per callar, se’n va
per parlar, per adquirir solemnitat, per fer que l’escoltin. És el
que assenyalarà els defectes dels que no han assumit el seu
sacrifici, és exactament el que fa. L’estultícia és el
gregarisme. D’al·lot post pagès a la modernitat, a patriota.
A Rudiments
de saviesa apareix un cos d’opinions polítiques de molt
difícil maneig. Per exemple, el reguitzell de bromes sobre els
alemanys que fa tothom: són bromes, no són rudiments de saviesa, no
fotem. I arriba a emparellaments incòmodes: jueus i alemanys,
entestats a fer-se mal els uns als altres. Aquests Rudiments de
saviesa són analitzables a partir del que pretenen ésser. La
intenció de l’autor és establir un cos de coneixement sobre el
futur negre de l’home nou que ha arribat a ésser. Es podria fer un
article sobre el tractament que fa Bauçà dels alemanys, en sortiria
una cosa bastant inquietant.
A partir d’El
Canvi va ésser claríssim que l’escriptura de Bauçà canvia
d’intenció. I es planteja unes coses que no eren a la seva
escriptura anterior. Ho diu moltes vegades: jo no tenc records, s’ha
acabat, i apareix un substitut que són els somnis. Té la prudència,
perquè és molt viu, de no dir en què consisteixen els somnis. I
espera una meravella tècnica que consistirà en la possibilitat de
filmar els somnis. Jo crec que això és el punt final: que
l’escriptura ha canviat d’intencions i en realitat aquestes
intencions són reeixides. No parla mai més de l'anterior.
Evidentment, en
qualque moment reapareix el món físic en forma de referents, de
modisme dialectal..., però això forma una mena d’arrossegament
lingüístic, no està dins el cos gruixat de la nova escriptura. El
lector ja sap que un dels seus procediments és fer diàlegs curts,
dos que es troben, o preguntes aparegudes insospitadament. I aquí
n’hi ha un que a mi m’agrada molt; jo no sé en altres pobles,
però a Felanitx la forma de Miquel quan és interpel·lativa no és
Miquel sinó Quel, “Quel, o Miquel”:
--Eh, Joan, sóc jo, en Quel!
Sóc un bon fisonomista.
--Continua caminant,
no et conec, no et vull conèixer.
Per acabar. Si
hi ha una paraula, un adjectiu repetit a tota la literatura pre Canvi
és “encontinent”. A partir d’El Canvi és molt
escadussera, si hi és, no la tenc anotada, desapareix. Perquè el
món d’El Canvi ell pretén que sigui un món ordenat,
mentre que el món pagès, aquell originari, aquell regit per la
follia representada en son pare que diu ell que construïa parets
seques per tal de dividir i subdividir, és a dir, fer una acció
sense objectiu, aquest món sí que produïa encontinència, el nou
ja no. Aquesta transformació de Miquel Bauçà és feta molt
lentament, al llarg de trenta anys. I vull acabar assenyalant que és
una versió d’un procés que un grup molt ampli de mallorquins
vàrem haver de passar, vam haver de fer, amb solucions personals
molt distintes.
El canvi amb
Miquel Bauçà acaba amb els somnis, acaba amb una exigència
permanent de raó.
