“Va escriure Miquel Bauçà una bella història que va tornar lletja?”. Miquel Barceló.

“Va escriure Miquel Bauçà una bella història que va tornar lletja?”

Transcripció de la intervenció de Miquel Barceló a les jornades "Poesia és el discurs. Miquel Bauçà"

Palma, 4 de novembre de 2005

Jo, més enllà de l’any 61 no vaig tenir cap relació fisiofísica amb Miquel Bauçà. Només els anys que vam anar a escola a les monges junts, el 55 i el 56, i a la primera adolescència. El vaig perdre de vista de jove i mai més no hi vaig tenir cap mena de relació. 

Així, quan la senyora Margalida Pons es va posar en contacte amb mi per convidar-me a fer una intervenció sobre els textos de Miquel Bauçà, vaig dir sí, sense saber que em costaria moltíssim sistematitzar el que al llarg dels anys havien estat percepcions de lector. No vaig tenir contacte amb ell, però sempre el vaig llegir i anava prenent notes.

Tenc una experiència col·lectiva amb Miquel Bauçà per una banda, i per l’altra, com a historiador, som una persona que per ofici estic molt acostumat a manejar textos, confrontar-los i exigir dels textos mesures, extensions, volums, cosa que un lector normal no fa. Per consegüent, el meu intent de sistematització, tot i ser un lector que no pertany a les cohorts potentíssimes de la crítica literària catalana, és una lectura certament no inerme. 

A mi, Bauçà, sempre m’ha causat alarma, i he comprovat que aquesta alarma era fundada. Com que hi ha poc temps, intentaré seleccionar allò que és més significatiu.

Tot comença el 62 amb un llibre amb un títol molt intrigant: Una bella història. A mi sempre em va parèixer un títol amb un significat poc immediat, on es mesclava una paraula que era història, és a dir, un conjunt d’esdeveniments narrats, un relat, que normalment no s’adjectiva com de bella. No obstant, Bauçà titula aquest estrany conjunt de poemes com Una bella història.

Amb el temps em vaig adonar que el que diu Bauçà s’ha de prendre normalment al peu de la lletra i seriosament. I la meva lectura actual és senzillament a partir de prendre’m literalment i seriosament el que diu Bauçà. És a dir: els seus textos tenen una intenció que cap tafaneria personal, biogràfica: “a jo em va dir”, “vaig estar amb ell”, “el vaig veure”, no contribueix a llegir-los. Tot això és un anecdotari que, en la meva opinió, no substitueix la lectura, com intentaré demostrar.

Aquesta bella història de Miquel Bauçà s’inaugura el 62. I quan acaba? Seria fàcil de dir “acaba amb la publicació d’El Canvi”, un títol triat per assenyalar clarament una interrupció. És un home canviat, una veu canviada, una veu, a més, amb heptasíl·labs automàtics.

En què consisteix el canvi? Ell no ho diu, no explica al lector en què ha consistit el canvi. El lector, però, ho pot aclarir justament llegint El Canvi i els altres títols fins a Rudiments de saviesa, que és un títol de manual de llibre de text dels anys 40, 50; és un títol on l’autor pretén donar un formulari de coneixements. Entremig queden un conjunt de llibres, Carrer Marsala, Les Mirsines, El crepuscle encén estels, i les dues grans narracions de Bauçà, que són El vellard i L’escarcellera.

Les Mirsines té un famós epíleg que tothom coneix, però per entrar en matèria esmentaré un dels darrers poemes del llibre, que conté un inventari d’allò que canvia, d’allò de què Bauçà no parlarà voluntàriament mai més.

El sodomita vindrà. Animat per les mestresses

i amb permís del comandant, es calçarà les sandàlies.

Amb una galleda plena, tot brandant pinzell de marca,

i amb un fuet enroscat, ens farà enllefernar

els espais encara nets, que al terrat encara avui

ocupen drets els geranis. Els escolans amb roquet

prendran uniforme malva i en lloc de tocar campanes

repartiran els prospectes. Si queda algun rapsodista,

serà emparedat de nou. Les epactes, mai ben vistes,

de moment, seran suspeses. La membrana que em cobreix

la substància medul·lar serà posada a la vista

per distreure la canalla. Els pesolers se’n doldran:

hauran d’estirar-se per terra. Ni els baladres que he estimat

aquest estiu en silenci res sabran estalviar-me.

Aquí hi ha una enumeració d’oficis i personatges. Qui són els personatges? Un de clar, que apareixerà fins a El Canvi: el sodomita. Els sodomites apareixen en el món pre canvi, en el món de la vila, aquesta vila imprecisa. A Carrer Marsala apareixen els sodomites, el del capell de palla, que abans no s’atreviria a sortir, un altre amb els calçons apedaçats, que apareixen com la carnissera, la fornera... Aquests personatges, fins i tot en els textos clarament situats a l’Eixample, són comunitat d’anomimats, gent que veu per la finestra, als replans, que es troben, que se saben els oficis; personatges amb formes anònimes, públicament col·lectives, de reconeixement.

Bé, aquests sodomites normalment apareixen amb alguna possibilitat imminent d’ésser punits, d’ésser castigats, fuetejats, separats, empaitats, de moltes maneres. Aquest és un altre tema recurrent. La justícia o els procediments de qui imparteix ordre i autoritat el vindran a cercar. És el gran tema d’El vellard, la punició arbitrària administrament decidida: un funcionari que amb una recurrent i impertorbable regularitat va a fer un servei que consisteix a atupar-los. A L’escarcellera apareixen molts personatges, i un personatge que surt pertot: l’algutzil; la paraula és d’ús raríssim, certament no popular, però és un personatge fonamental. L’algutzil és aquell que relaciona el delinqüent, que no se sap què ha fet, amb aquella severa autoritat que l’ha de castigar. És el trànsit legat per a la punició, tota la literatura de Bauçà és plena de flagel·lacions, de punicions arbitràries. 

Un dels personatges és el sodomita, el sodomita rural. Bé, això és el paisatge de la vila de Felanitx. Aquest sodomita és un grup de gent que tenia noms i cognoms. I és també relatat a l’epíleg prodigiós de Les Mirsines amb una tècnica molt seva que és donar falses pistes biogràfiques; en dóna de bones i en dóna de falses. Diu que son pare, “home molt temerós de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots varons pagesívols”: cantaven al cor dels teatins. Això sí que en Miquel i jo ho hem compartit. A ell això li ha quedat com una imatge de personatges que són externs però que formen part de l’estuari, d’aquest lloc on es connecten per veïnatge, es vigilen, s’entrecreuen, murmuren: cosidores, sobretot són dones, forneres, carnisseres, sodomites, rurals varons, devots. Aquí hi ha sintetitzats tots uns grups dels pobles de Mallorca que van acabar al seminari o en van sortir.

I aquí voldria fer un petit parèntesi per dir que l’experiència fonamental en tota la literatura de Bauçà és la transformació d’un al·lot de poble, de la pagesia de postguerra, feinera i molt pobra, molt violentament sotmesa a un altre: un urbanita. Això no és nou, el que sí que tal vegada ho és, és que això és una experiència col·lectiva, única i irrepetible. El que van passar els que van passar per això, no ho tornarà a passar cap generació més. No sé si m’he explicat. No hi tornarà a haver mai pagesos que col·lectivament hagin de fer aquest trànsit accelerat dels anys seixanta, als premis Formentor, a la presència d’escriptors peninsulars guapos, molt ben vestits i que sabien coses que nosaltres no sabíem. Això no tornarà a passar, i Miquel Bauçà dóna un testimoni particular d’aquesta trajectòria que d’altres hem fet d’una altra manera. Però això no tornarà a passar. O sigui que darrere hi ha un gruix col·lectiu, un relleu social, al qual ell mai no fa referència.

Un altre tema, comptin, seleccionin les vegades que els personatges de Bauçà abans d’El Canvi es componen per entrar a una escena que requereix una actitud nova, una desfressa: “em faré la clenxa”, “em posaré bé la camisa”... És clar, és l’entrada al món nou representat pels guapos de la Península, és la inadequació de l’autor, del seu propi físic, per entrar en escena. Això és tan dolorós i punyent que ell ho ha anat transformant en un llenguatge administratiu quasi de manual d’urbanisme: “al·lot, abans d’entrar, pentina’t, posa’t l’americana bé, saluda...” Hi ha tot un món de compondre’s per no ésser jutjat. 

Tots aquests textos pre Canvi estan farcits de descripcions físiques. Algunes d’aquestes descripcions físiques jo les puc reconèixer facilment, les cohorts potentíssimes de la literatura catalana no ho podran fer mai. Un exemple d’El crepuscle encén estels, que no pot ser altre lloc de la zona de Felanitx que no sigui Binifarda, és una descripció d’una casa de pagès de Binifarda:

En aquell final d’octubre

piadós i fatigat,

condormida l’araucària,

ingluent el brollador,

el rebost era a les fosques;

el vestit, penjat al clau.

L’aiguavés restava immòbil.

Un exemple de Les Mirsines sobre la tènue frontera entre la incorrecció pública administrativament castigable i la punició, la flagel·lació: 

Com que res no té per viure

i va sempre assedegat,

és normal que empaiti nenes

barbotejant blastomies.

Després ve que les mestresses,

enfurides pel comport,

l’apallissin en camp clos.

I ara una altra qüestió molt senzilla d’exposar: Miquel Bauçà no escriu cap poema d’amor, ni un. Bé, jo no som innocent i per poemes d’amor vull dir relacions negociades amb dones, ja em perdonareu. És allò que els mascles quan vostès no els senten diuen: “l’he haguda de convidar a sopar”, o “m’ha duit dues hores de xerrar”. Bauçà no s’ho planteja, això. Per contra, l’accés abrupte, no negociar o negociar molt poc, és un tema constant.

Quan apareix El Canvi ja és un altre, és un que ha abolit completament el seu passat, que li causava tant de neguit. És aquella transformació a la modernitat, per dir-ho amb una paraula que no m’agrada però que pot servir de convenció, ja ha entrat la televisió, ja és un eremita. I de cop als Rudiments de saviesa, que pretenen ser uns rudiments de saviesa, que no és una broma, trobam el següent, una pregunta molt de mascles:

--Com es fa per cardar bé?

--De primer, que te la mami.

Després amb el ganivet

l’amenaces de tallar-li

qualque cosa o que vols

fer-li un trau a l’ull esquerre.

Quan comenci a plorar,

aleshores, tu l’hi fiques.

--Això és molt complicat.

--És la moda. Te la peles

amb un plàtan, si no vols

excloir-te de les masses.

És un text que conté una trampa, la trampa és que el lector, o els qui m’han escoltat, pensin que es tracta d’un intent de subversió de la moral en ús, com si fos Lautréamont, i que per consegüent s’entengui com l’afirmació de la llibertat d’un autor de parlar del que vulgui: aquesta és la trampa. El que ell vol és escriure una violació que ha vist moltes vegades representada al cine. No és un acte d’afirmació personal, subversiva, per espantar. Té un context que és el context constant de com tenir accés abrupte, de no negociar amb dones. És un altre tema que va més enllà d’El Canvi.

En El Canvi el sodomita tendeix finalment a convertir-se en gai. Ja no hi ha sodomites, hi ha gais, que és una altra cosa, completament distinta.

Què és l’eremitisme? S’ha estudiat molt l’eremitisme dels segles VI a XI. L’eremita és un que s’aparta, que va al desert, no per amor a la soledat, sinó per adquirir prestigi per fustigar els que no hi han anat. Per adquirir prestigi col·lectiu, per tenir audiència entre els que no l’han seguit. Es converteixen en fustigadors de la tribu, en sermonejadors: “feis això malament”, “hauríeu de fer això altre”, “sereu castigats”. És el que fa Bauçà a partir d’El Canvi: “la meva tribu és estulta, gregaris, estan condemnats”. L’eremita no se’n va per callar, se’n va per parlar, per adquirir solemnitat, per fer que l’escoltin. És el que assenyalarà els defectes dels que no han assumit el seu sacrifici, és exactament el que fa. L’estultícia és el gregarisme. D’al·lot post pagès a la modernitat, a patriota. 

A Rudiments de saviesa apareix un cos d’opinions polítiques de molt difícil maneig. Per exemple, el reguitzell de bromes sobre els alemanys que fa tothom: són bromes, no són rudiments de saviesa, no fotem. I arriba a emparellaments incòmodes: jueus i alemanys, entestats a fer-se mal els uns als altres. Aquests Rudiments de saviesa són analitzables a partir del que pretenen ésser. La intenció de l’autor és establir un cos de coneixement sobre el futur negre de l’home nou que ha arribat a ésser. Es podria fer un article sobre el tractament que fa Bauçà dels alemanys, en sortiria una cosa bastant inquietant.

A partir d’El Canvi va ésser claríssim que l’escriptura de Bauçà canvia d’intenció. I es planteja unes coses que no eren a la seva escriptura anterior. Ho diu moltes vegades: jo no tenc records, s’ha acabat, i apareix un substitut que són els somnis. Té la prudència, perquè és molt viu, de no dir en què consisteixen els somnis. I espera una meravella tècnica que consistirà en la possibilitat de filmar els somnis. Jo crec que això és el punt final: que l’escriptura ha canviat d’intencions i en realitat aquestes intencions són reeixides. No parla mai més de l'anterior. 

Evidentment, en qualque moment reapareix el món físic en forma de referents, de modisme dialectal..., però això forma una mena d’arrossegament lingüístic, no està dins el cos gruixat de la nova escriptura. El lector ja sap que un dels seus procediments és fer diàlegs curts, dos que es troben, o preguntes aparegudes insospitadament. I aquí n’hi ha un que a mi m’agrada molt; jo no sé en altres pobles, però a Felanitx la forma de Miquel quan és interpel·lativa no és Miquel sinó Quel, “Quel, o Miquel”:

--Eh, Joan, sóc jo, en Quel!

Sóc un bon fisonomista.

--Continua caminant,

no et conec, no et vull conèixer.

Per acabar. Si hi ha una paraula, un adjectiu repetit a tota la literatura pre Canvi és “encontinent”. A partir d’El Canvi és molt escadussera, si hi és, no la tenc anotada, desapareix. Perquè el món d’El Canvi ell pretén que sigui un món ordenat, mentre que el món pagès, aquell originari, aquell regit per la follia representada en son pare que diu ell que construïa parets seques per tal de dividir i subdividir, és a dir, fer una acció sense objectiu, aquest món sí que produïa encontinència, el nou ja no. Aquesta transformació de Miquel Bauçà és feta molt lentament, al llarg de trenta anys. I vull acabar assenyalant que és una versió d’un procés que un grup molt ampli de mallorquins vàrem haver de passar, vam haver de fer, amb solucions personals molt distintes. 

El canvi amb Miquel Bauçà acaba amb els somnis, acaba amb una exigència permanent de raó.