Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Bauçà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Bauçà. Mostrar tots els missatges

“Va escriure Miquel Bauçà una bella història que va tornar lletja?”. Miquel Barceló.

“Va escriure Miquel Bauçà una bella història que va tornar lletja?”

Transcripció de la intervenció de Miquel Barceló a les jornades "Poesia és el discurs. Miquel Bauçà"
Palma, 4 de novembre de 2005

Jo, més enllà de l’any 61 no vaig tenir cap relació fisiofísica amb Miquel Bauçà. Només els anys que vam anar a escola a les monges junts, el 55 i el 56, i a la primera adolescència. El vaig perdre de vista de jove i mai més no hi vaig tenir cap mena de relació. 

Així, quan la senyora Margalida Pons es va posar en contacte amb mi per convidar-me a fer una intervenció sobre els textos de Miquel Bauçà, vaig dir sí, sense saber que em costaria moltíssim sistematitzar el que al llarg dels anys havien estat percepcions de lector. No vaig tenir contacte amb ell, però sempre el vaig llegir i anava prenent notes.

Tenc una experiència col·lectiva amb Miquel Bauçà per una banda, i per l’altra, com a historiador, som una persona que per ofici estic molt acostumat a manejar textos, confrontar-los i exigir dels textos mesures, extensions, volums, cosa que un lector normal no fa. Per consegüent, el meu intent de sistematització, tot i ser un lector que no pertany a les cohorts potentíssimes de la crítica literària catalana, és una lectura certament no inerme. 

A mi, Bauçà, sempre m’ha causat alarma, i he comprovat que aquesta alarma era fundada. Com que hi ha poc temps, intentaré seleccionar allò que és més significatiu.

Tot comença el 62 amb un llibre amb un títol molt intrigant: Una bella història. A mi sempre em va parèixer un títol amb un significat poc immediat, on es mesclava una paraula que era història, és a dir, un conjunt d’esdeveniments narrats, un relat, que normalment no s’adjectiva com de bella. No obstant, Bauçà titula aquest estrany conjunt de poemes com Una bella història.

Amb el temps em vaig adonar que el que diu Bauçà s’ha de prendre normalment al peu de la lletra i seriosament. I la meva lectura actual és senzillament a partir de prendre’m literalment i seriosament el que diu Bauçà. És a dir: els seus textos tenen una intenció que cap tafaneria personal, biogràfica: “a jo em va dir”, “vaig estar amb ell”, “el vaig veure”, no contribueix a llegir-los. Tot això és un anecdotari que, en la meva opinió, no substitueix la lectura, com intentaré demostrar.

Aquesta bella història de Miquel Bauçà s’inaugura el 62. I quan acaba? Seria fàcil de dir “acaba amb la publicació d’El Canvi”, un títol triat per assenyalar clarament una interrupció. És un home canviat, una veu canviada, una veu, a més, amb heptasíl·labs automàtics.

En què consisteix el canvi? Ell no ho diu, no explica al lector en què ha consistit el canvi. El lector, però, ho pot aclarir justament llegint El Canvi i els altres títols fins a Rudiments de saviesa, que és un títol de manual de llibre de text dels anys 40, 50; és un títol on l’autor pretén donar un formulari de coneixements. Entremig queden un conjunt de llibres, Carrer Marsala, Les Mirsines, El crepuscle encén estels, i les dues grans narracions de Bauçà, que són El vellard i L’escarcellera.

Les Mirsines té un famós epíleg que tothom coneix, però per entrar en matèria esmentaré un dels darrers poemes del llibre, que conté un inventari d’allò que canvia, d’allò de què Bauçà no parlarà voluntàriament mai més.

El sodomita vindrà. Animat per les mestresses
i amb permís del comandant, es calçarà les sandàlies.
Amb una galleda plena, tot brandant pinzell de marca,
i amb un fuet enroscat, ens farà enllefernar
els espais encara nets, que al terrat encara avui
ocupen drets els geranis. Els escolans amb roquet
prendran uniforme malva i en lloc de tocar campanes
repartiran els prospectes. Si queda algun rapsodista,
serà emparedat de nou. Les epactes, mai ben vistes,
de moment, seran suspeses. La membrana que em cobreix
la substància medul·lar serà posada a la vista
per distreure la canalla. Els pesolers se’n doldran:
hauran d’estirar-se per terra. Ni els baladres que he estimat
aquest estiu en silenci res sabran estalviar-me.

Aquí hi ha una enumeració d’oficis i personatges. Qui són els personatges? Un de clar, que apareixerà fins a El Canvi: el sodomita. Els sodomites apareixen en el món pre canvi, en el món de la vila, aquesta vila imprecisa. A Carrer Marsala apareixen els sodomites, el del capell de palla, que abans no s’atreviria a sortir, un altre amb els calçons apedaçats, que apareixen com la carnissera, la fornera... Aquests personatges, fins i tot en els textos clarament situats a l’Eixample, són comunitat d’anomimats, gent que veu per la finestra, als replans, que es troben, que se saben els oficis; personatges amb formes anònimes, públicament col·lectives, de reconeixement.

Bé, aquests sodomites normalment apareixen amb alguna possibilitat imminent d’ésser punits, d’ésser castigats, fuetejats, separats, empaitats, de moltes maneres. Aquest és un altre tema recurrent. La justícia o els procediments de qui imparteix ordre i autoritat el vindran a cercar. És el gran tema d’El vellard, la punició arbitrària administrament decidida: un funcionari que amb una recurrent i impertorbable regularitat va a fer un servei que consisteix a atupar-los. A L’escarcellera apareixen molts personatges, i un personatge que surt pertot: l’algutzil; la paraula és d’ús raríssim, certament no popular, però és un personatge fonamental. L’algutzil és aquell que relaciona el delinqüent, que no se sap què ha fet, amb aquella severa autoritat que l’ha de castigar. És el trànsit legat per a la punició, tota la literatura de Bauçà és plena de flagel·lacions, de punicions arbitràries. 

Un dels personatges és el sodomita, el sodomita rural. Bé, això és el paisatge de la vila de Felanitx. Aquest sodomita és un grup de gent que tenia noms i cognoms. I és també relatat a l’epíleg prodigiós de Les Mirsines amb una tècnica molt seva que és donar falses pistes biogràfiques; en dóna de bones i en dóna de falses. Diu que son pare, “home molt temerós de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots varons pagesívols”: cantaven al cor dels teatins. Això sí que en Miquel i jo ho hem compartit. A ell això li ha quedat com una imatge de personatges que són externs però que formen part de l’estuari, d’aquest lloc on es connecten per veïnatge, es vigilen, s’entrecreuen, murmuren: cosidores, sobretot són dones, forneres, carnisseres, sodomites, rurals varons, devots. Aquí hi ha sintetitzats tots uns grups dels pobles de Mallorca que van acabar al seminari o en van sortir.

I aquí voldria fer un petit parèntesi per dir que l’experiència fonamental en tota la literatura de Bauçà és la transformació d’un al·lot de poble, de la pagesia de postguerra, feinera i molt pobra, molt violentament sotmesa a un altre: un urbanita. Això no és nou, el que sí que tal vegada ho és, és que això és una experiència col·lectiva, única i irrepetible. El que van passar els que van passar per això, no ho tornarà a passar cap generació més. No sé si m’he explicat. No hi tornarà a haver mai pagesos que col·lectivament hagin de fer aquest trànsit accelerat dels anys seixanta, als premis Formentor, a la presència d’escriptors peninsulars guapos, molt ben vestits i que sabien coses que nosaltres no sabíem. Això no tornarà a passar, i Miquel Bauçà dóna un testimoni particular d’aquesta trajectòria que d’altres hem fet d’una altra manera. Però això no tornarà a passar. O sigui que darrere hi ha un gruix col·lectiu, un relleu social, al qual ell mai no fa referència.

Un altre tema, comptin, seleccionin les vegades que els personatges de Bauçà abans d’El Canvi es componen per entrar a una escena que requereix una actitud nova, una desfressa: “em faré la clenxa”, “em posaré bé la camisa”... És clar, és l’entrada al món nou representat pels guapos de la Península, és la inadequació de l’autor, del seu propi físic, per entrar en escena. Això és tan dolorós i punyent que ell ho ha anat transformant en un llenguatge administratiu quasi de manual d’urbanisme: “al·lot, abans d’entrar, pentina’t, posa’t l’americana bé, saluda...” Hi ha tot un món de compondre’s per no ésser jutjat. 

Tots aquests textos pre Canvi estan farcits de descripcions físiques. Algunes d’aquestes descripcions físiques jo les puc reconèixer facilment, les cohorts potentíssimes de la literatura catalana no ho podran fer mai. Un exemple d’El crepuscle encén estels, que no pot ser altre lloc de la zona de Felanitx que no sigui Binifarda, és una descripció d’una casa de pagès de Binifarda:

En aquell final d’octubre
piadós i fatigat,
condormida l’araucària,
ingluent el brollador,
el rebost era a les fosques;
el vestit, penjat al clau.
L’aiguavés restava immòbil.

Un exemple de Les Mirsines sobre la tènue frontera entre la incorrecció pública administrativament castigable i la punició, la flagel·lació: 

Com que res no té per viure
i va sempre assedegat,
és normal que empaiti nenes
barbotejant blastomies.
Després ve que les mestresses,
enfurides pel comport,
l’apallissin en camp clos.

I ara una altra qüestió molt senzilla d’exposar: Miquel Bauçà no escriu cap poema d’amor, ni un. Bé, jo no som innocent i per poemes d’amor vull dir relacions negociades amb dones, ja em perdonareu. És allò que els mascles quan vostès no els senten diuen: “l’he haguda de convidar a sopar”, o “m’ha duit dues hores de xerrar”. Bauçà no s’ho planteja, això. Per contra, l’accés abrupte, no negociar o negociar molt poc, és un tema constant.

Quan apareix El Canvi ja és un altre, és un que ha abolit completament el seu passat, que li causava tant de neguit. És aquella transformació a la modernitat, per dir-ho amb una paraula que no m’agrada però que pot servir de convenció, ja ha entrat la televisió, ja és un eremita. I de cop als Rudiments de saviesa, que pretenen ser uns rudiments de saviesa, que no és una broma, trobam el següent, una pregunta molt de mascles:

--Com es fa per cardar bé?
--De primer, que te la mami.
Després amb el ganivet
l’amenaces de tallar-li
qualque cosa o que vols
fer-li un trau a l’ull esquerre.
Quan comenci a plorar,
aleshores, tu l’hi fiques.
--Això és molt complicat.
--És la moda. Te la peles
amb un plàtan, si no vols
excloir-te de les masses.

És un text que conté una trampa, la trampa és que el lector, o els qui m’han escoltat, pensin que es tracta d’un intent de subversió de la moral en ús, com si fos Lautréamont, i que per consegüent s’entengui com l’afirmació de la llibertat d’un autor de parlar del que vulgui: aquesta és la trampa. El que ell vol és escriure una violació que ha vist moltes vegades representada al cine. No és un acte d’afirmació personal, subversiva, per espantar. Té un context que és el context constant de com tenir accés abrupte, de no negociar amb dones. És un altre tema que va més enllà d’El Canvi.
En El Canvi el sodomita tendeix finalment a convertir-se en gai. Ja no hi ha sodomites, hi ha gais, que és una altra cosa, completament distinta.

Què és l’eremitisme? S’ha estudiat molt l’eremitisme dels segles VI a XI. L’eremita és un que s’aparta, que va al desert, no per amor a la soledat, sinó per adquirir prestigi per fustigar els que no hi han anat. Per adquirir prestigi col·lectiu, per tenir audiència entre els que no l’han seguit. Es converteixen en fustigadors de la tribu, en sermonejadors: “feis això malament”, “hauríeu de fer això altre”, “sereu castigats”. És el que fa Bauçà a partir d’El Canvi: “la meva tribu és estulta, gregaris, estan condemnats”. L’eremita no se’n va per callar, se’n va per parlar, per adquirir solemnitat, per fer que l’escoltin. És el que assenyalarà els defectes dels que no han assumit el seu sacrifici, és exactament el que fa. L’estultícia és el gregarisme. D’al·lot post pagès a la modernitat, a patriota. 

A Rudiments de saviesa apareix un cos d’opinions polítiques de molt difícil maneig. Per exemple, el reguitzell de bromes sobre els alemanys que fa tothom: són bromes, no són rudiments de saviesa, no fotem. I arriba a emparellaments incòmodes: jueus i alemanys, entestats a fer-se mal els uns als altres. Aquests Rudiments de saviesa són analitzables a partir del que pretenen ésser. La intenció de l’autor és establir un cos de coneixement sobre el futur negre de l’home nou que ha arribat a ésser. Es podria fer un article sobre el tractament que fa Bauçà dels alemanys, en sortiria una cosa bastant inquietant.
A partir d’El Canvi va ésser claríssim que l’escriptura de Bauçà canvia d’intenció. I es planteja unes coses que no eren a la seva escriptura anterior. Ho diu moltes vegades: jo no tenc records, s’ha acabat, i apareix un substitut que són els somnis. Té la prudència, perquè és molt viu, de no dir en què consisteixen els somnis. I espera una meravella tècnica que consistirà en la possibilitat de filmar els somnis. Jo crec que això és el punt final: que l’escriptura ha canviat d’intencions i en realitat aquestes intencions són reeixides. No parla mai més de l'anterior. 

Evidentment, en qualque moment reapareix el món físic en forma de referents, de modisme dialectal..., però això forma una mena d’arrossegament lingüístic, no està dins el cos gruixat de la nova escriptura. El lector ja sap que un dels seus procediments és fer diàlegs curts, dos que es troben, o preguntes aparegudes insospitadament. I aquí n’hi ha un que a mi m’agrada molt; jo no sé en altres pobles, però a Felanitx la forma de Miquel quan és interpel·lativa no és Miquel sinó Quel, “Quel, o Miquel”:

--Eh, Joan, sóc jo, en Quel!
Sóc un bon fisonomista.
--Continua caminant,
no et conec, no et vull conèixer.

Per acabar. Si hi ha una paraula, un adjectiu repetit a tota la literatura pre Canvi és “encontinent”. A partir d’El Canvi és molt escadussera, si hi és, no la tenc anotada, desapareix. Perquè el món d’El Canvi ell pretén que sigui un món ordenat, mentre que el món pagès, aquell originari, aquell regit per la follia representada en son pare que diu ell que construïa parets seques per tal de dividir i subdividir, és a dir, fer una acció sense objectiu, aquest món sí que produïa encontinència, el nou ja no. Aquesta transformació de Miquel Bauçà és feta molt lentament, al llarg de trenta anys. I vull acabar assenyalant que és una versió d’un procés que un grup molt ampli de mallorquins vàrem haver de passar, vam haver de fer, amb solucions personals molt distintes. 

El canvi amb Miquel Bauçà acaba amb els somnis, acaba amb una exigència permanent de raó.

Transitant Nietzsche. Una presentació d’En el Feu de l’Ermitatge.

"Transitant Nietzsche.
Una presentació d’En el Feu de l’Ermitatge"
per Miquel Perelló


Miquel Bauçà a Rudiments de Saviesa escriu: “LA VULGARITAT QUE NIETZSCHE / inocula o bé transmet / és allò que perjudica / els lectors impacients, / no el teòric suport nazi”.

En una conferència pronunciada dintre del cicle ‘Nietzsche i la Poesia’, en el 2003, Antoni Artigues va fer patent el caramull de semblances i coincidències, d’ecos com ell deia, que hom pot trobar entre l’autor alemany i el felanitxer. 

Quan en Toni me va dir per participar en aquesta presentació, amb una frissor entusiasta vaig fer-me amb el llibre i, en començar-lo a llegir, tot d’una vaig pensar que innegablement Bauçà és fill de Nietzsche i que el fet de renunciar a ell s’havia de reduir necessàriament a un senzill complex d’Èdip.
Si cal destacar algun tret de Nietzsche és el gir que encunya a la filosofia. Des de Plató, els fonaments on s’assentava la reflexió filosòfica eren l’epistemologia i la recerca de la veritat – no de bades, el mateix Plató era el qui deia que els poetes no tenien lloc en aquella polis idealitzada que dissenyà i per mor d’això havien de ser expulsats. Nietzsche reemplaça aquestes línies de flux i vincula la filosofia a l’estètica i al quefer artístic. D’aquesta manera pot afirmar que la filosofia “és un art en totes les seves finalitats i productes [...] És una forma de poesia”. Si qualcú cerca en El Canvi el mot ‘estètica’, pot llegir: “És la mare dels ous [...] Entenem per estètica el conjunt d’instruccions que rep tot ésser per tal de realitzar-se com a ésser eròtic. Sense aquestes ordres estètiques els ésser no existirien com a tals. Serien el no-res.”

En el Feu, Bauçà precisament fa això: intenta descobrir tot aquest conjunt d’instruccions que l’allunyaran dels feudencs i li possibilitaran la construcció poètica de la vida, la creació de si mateix com a individu eròtic. I ho fa utilitzant la mateixa estratègia que empra Nietzsche, però amb un talant prou específic: sense instal·lar-se en el passat, en el moment en que era membre de la comunitat, del Feu, de Felanitx, però tampoc sense postular futuribles, com si d’un utopista il·lús es tractàs, ja que malgrat apareguin apel·lacions als somnis o a la tècnica, encara no tenen la centralitat, el pes i la consistència que tindran en les obres posteriors. En el Feu trobam el joc nietzscheà entre la visió retrospectiva i la visió projectiva a la vegada: una gestació del futur.

Diu: “Fàcilment, hom distingeix, / tant al pla com a muntanya, / dues menes de nadius: / uns que viuen en ramades, / d’altres que en són rebutjats, / i recorren indrets agres, / on ruminen sobre els déus, / o esdevenen eremites. / N’hi ha que no s’han vist mai / i així i tot, bé que es coneixen... / S’invectiven pels vorells / sense moure les bardisses... / És miracle extravagant / que no provin d’assaltar-se.” Mitjançant aquesta dicotomia “els que viuen en ramades”, és a dir, el duler, el baner, el manyà, l’arúspex, i “els qui recorren indrets agres”, els eremites però també les beguines, Bauçà intenta desidentificar-se de tots ells, per començar a treballar amb una metàfora apropiada (el que després seran els somnis), amb la fantasia de l’alliberació i amb l’aversió declarada cap a l’estultícia.

De la mateixa manera que succeeix amb Així parlà Zaratustra, el to del poemari és eminentment èpic. El poema que l’enceta diu: “Perseguint una donzella, / fugissera, transparent, / per un alt i espès boscatge, / afanyant-me com un foll, / em faig perdre de ma pàtria, / i de sobte em vaig trobar / en el Feu de l’Ermitatge... / Malconec com vaig entrar, / travessar la serralada / que aïlla de tot món, / que impedeix tota fugida, / ja no sé quants d’anys que fa... / Indret nou, nova contrada, / és el que em gombolda avui.” Dins el mite, en aquest cas el del Feu, Bauçà, igual que Nietzsche, es transmuta, es transforma i es forja a si mateix, com a cos, com a ment i com a cosmos. Cal tenir en compte que el relat mitològic abasta una dimensió existencial que romandria inaccessible si hom restés ancorat en una postura epistemològica objectivada. Zaratustra, el profeta de l’Etern Retorn del Mateix i del Superhome, diu: “Doncs això sóc jo d'arrel i des del començament, estirant, atraient, aixecant, elevant, algú que estira, que cria i corregeix, que no en va es va dir a si mateix en un altre temps: Arriba a ser el que ets!”. Bauçà afegeix: “Jo us he construït, / a perenne, un benefici, / fins la consumació, / que ja no podeu malmetre, / mal que us l’administreu / segons gorda ximpleria, / disbauxats, enfellonits, / amb les bugres, les bagasses, / que s’ajeuen pels sembrats, / que és el lloc de les aloses... / Malgrat el voler dels déus, / l’interès construït, / no el podeu pas esgotar, / ni podeu balafiar-lo...”

Si hi va haver, però, quelcom que em cridà l’atenció són els tres personatges claus que apareixen en el poemari. És una casualitat el fet que els dos animals que acompanyen a Zaratustra siguin una àguila i una serp i que els animals que guien a Bauçà siguin una cornella, una cerasta i una amfisbena? Prou és sabut que els animals heràldics de Zaratustra representen la seva voluntat i la seva intel·ligència. Com diu Heidegger, al respecte: “L’àguila: el més orgullós de tots els animals; la serp: el més sagaç. I ambdós acoblats en el cercle en el que vibren, en l’anell que envolta la seva essència; i que junta una vegada més cercle i anell un dins l’altre”. Si bé no és un rapinyaire com ara l’àguila, la cornella és un ocell de la família dels corbs i força freqüent a Catalunya. La funcionalitat que ambdós autors li confereixen sembla ser la mateixa: la cornella, igual que l’àguila, és la qui proporciona la Visió, la qui treu a la llum allò que el poeta ha d’arribar a ser. Bauçà diu al respecte: “Devers el voral del llac, / s’hi passeja la cornella / quan en té el delit urgent... / Jo la sotjo entre les canyes. / No pot veure’m, però sap / que cartinc les seves petges / en el virginal llaquim... / Amb esment, m’eixugo els llavis, / car voldria que em besés / i jo voldria besar-la / a l’orella, tot d’un cop. / D’habitud, ella em neteja / amb el bec l’orella i l’ull... / Avui fa anys l’encisera...”. Recordau, també, que en el poema de Poe, The Raven, aquest animal és el qui turmenta al narrador amb els mots “Never more”. D’aquí que en El Canvi, Bauçà arribi a dir que la cornella sap el futur.

Si hi ha, però, una figura que tant per Nietzsche com per Bauçà té molts més sentits i usos és la serp. Pel primer, indiscutiblement representa l’Enigma, que a vegades s’ha identificat amb Lou Salomé, i les claus perquè aquest mateix enigma pugui ser desxifrat. Per Bauçà, en canvi, la serp apareix en una doble figura. Per una part tenim la cerasta, un serp d’origen africà, amb dues banyetes damunt els ulls i extremadament verinosa. En el poema 97 escriu: “Fes-te’l tu el violament / i fecunda’t tu mateixa... / No li posis més congrenys / en aquesta olla de terra / i desnua’t, que ara pots... / Qui podria contradir-te? / No t’enyoris dels tresors / que gitares: n’hi ha d’altres / No et desnonis per tan poc, / i desnia’t, que ara és l’hora: la cerasta el picarà... / Xucla, escup i fes-te enrere. / No desmaïs de furgar... / Ten coratge, coratjuda...!”. Curiosament, també, Zaratustra resisteix la mossegada de la serp i, en fer-ho, aquesta es converteix en la seva amiga. Encara que segurament, Bauçà no ho tenia en compte, no puc més que mencionar l’eco ofita que va transmetre’m aquest poema. L’ofisme és un complex força divers de corrents gnòstiques que van desenvolupar-se als voltants el s. I d.C. a Síria i Egipte. Essencialment i franquejant les diferències, la doctrina ofita explica que el Déu de l’Antic Testament era una deïtat misantropa, perquè imposava prohibicions als homes. Per mor d’això, calia que la humanitat fos alliberada. Així, ja que el Gènesi no identifica la serp amb Satanàs (la polaritat negativa), i com que aquesta habitava en l’Arbre del Bé i del Mal, els ofites veien en la serp el Prometeu que entregava a la humanitat, simbolitzada per Adam i Eva, el coneixement (gnosis) que possibilitaria salvar-los de Déu i del seu poder. Posteriorment, alguns ofites van identificar a Crist, el salvador de la humanitat, com un avatar d’aquesta serp! Allò que sí hom pot entrellucar en el poema de Bauçà és que la cerasta és la crida, la serp que amb el seu verí t’empeny cap a l’alliberament.

L’altra figura de la serp és l’amfisbena: una serp mitològica de dos caps, car en té un a la cua, que protegeix l’embaràs de les dones i que en les representacions medievals està vinculada al catarisme, car un cap representa a Crist i l’altra a Satanàs. En el poema 131 podem llegir: “Quan serà la fi del món, / es pregunta la cerasta... / No serà, bé li respon / l’amfisbena, que és més sàvia. / La serpent no s’hi avé i cau en melancolia, / perd el gust d’anar a picar / els cabrits de les cabrelles... / S’arrossega pel pedram, / no saluda ni els àspids... / Quan serà la fi del món...? / La cerasta, la cerasta...! / És que mai no n’aprendrà / d’afrontar-se amb l’existència...!”. Malgrat en un primer moment no ho sembli, la cerasta i l’amfisbena són la mateixa serp. Cal tenir en compte que la serp és un animal que canvia la pell periòdicament, d’aquí que, a nivell simbòlica, s’accepti com a metàfora de la manera en què hom muda els vells hàbits i les formes de pensament per tal d’eixamplar-se i assolir un estat no-ordinari de consciència. Així, si la cerasta és la serp que et provoca i desafia en els laberints del Feu, l’amfisbena és la serp que ha pres consciència del Canvi. Que sap que existir en el Feu és malmetre’s en els confins fitats de l’estultícia i del gregarisme, dels xipòtols bruts i barroers. Que sap que l’existència (etimològicament, “estar llençat cap a fora”), s’ha de transformar en insistència per tal que hom pugui esdevenir la creació de si mateix.
Text d'Antoni Artigues llegit en la presentació de "En el feu de l'ermitatge" de Miquel Bauçà, celebrada el dijous 4 de desembre de 2014 a la llibreria Quart Creixent.


Benvinguts a Quart Creixent, aquesta llibreria que ja fa més de trenta anys que va fent les fases de la lluna.

Estam de sort que s'hagi trobat aquest llibre: és la baula entre la poesia feta fins aleshores i la que farà a partir d'El Canvi.

Tota la poesia de Miquel Bauçà és una fugida del gregarisme, és cercar un camí individual.

A En el Feu de l’Ermitatge Miquel Bauçà, assoleix el que ha volgut tota la vida: viure els seus somnis, totalment alliberat del gregarisme.

En el Feu de l’Ermitatge és un big bang de tot el que escriurà després.

A El Canvi i tots els llibres següents continua vivint els somnis. 
 
I també ens transmet la manera com ha aconseguit ell el canvi, blasma comportaments necis i mostra camins. Fot cada bufetada, que no saps on t’has aferrar... 
 
En Bauçà és més fort que la canya Valls.

Ell veu que el món ha canviat, ha passat d'una cultura agrària, com la dels mesopotàmics, a la informàtica, la física, la genètica. I no pot sofrir que el comportament de la gent no canviï.

Tota la poesia de Miquel Bauçà és un cercar un camí que li vagi bé a ell. El troba i ens el mostra.
A partir d'El Canvi, el "tu" som nosaltres. 
 
Però En el Feu de l'Ermitatge el "tu" poètic és ell mateix. I es va donant ànims: "Has d'esser valeeent".

--94. Alça més alt el deliri.

--100. Mai no apressis les idees:
que flueixin al seu grat...

--111. No claudiquis davant res,
ans camina amb cama forta...
Més plaent serà el camí.

--109, p.65
No delegis de delir
la follia que t’habita,
ans aprèn a manejar
aquest foc que t’acompanya
i opera a partir d’ell
i que et reti un avantatge
saborós, suficient
per combatre l’estultícia
del xipòtol que ha jurat
de confondre’t quan et trobi.
No mestallis allò que és
per complet immestallable:
la follia i la bojor.
Assetia’t bé on seguis...

Miquel Barceló Perelló en aquella trobada del 2005 "Poesia és el discurs" diu que l'eremita és un que va al desert per poder fustigar els que no hi han anat, i això és el que fa Miquel Bauçà a partir d'El canvi. "Jo no tenc records, s'ha acabat, i apareix un substitut que és Els somnis." "I estableix un cos de coneixement sobre el futur de l'home nou."

Doncs bé, En el Feu de l'Ermitatge és aquesta estada al desert.

--28. És el tot que és avorrívol,
és l’afany, són els fatics,
el rugit de l’existència...

--50. Contendir amb la cunyada
és per tant afer molt lleig...

--58. Vilatans, també pagesos,
més s’estimen servitud.

--90. Siguem braus i podrem veure
com fineix aquest turment..

--38. Només qui deixà l’ergàstul
soterrat del baluard
avalua la desfeta,
la grandor de l’errament...
Sens dubtar-ho es fa eremita

--21. ¿Causarà melanconia
haver de veure aquest món,
tan mesell, sadoll de brètols,
haver d’habitar aquest Feu...?
Hi ha un lloc tan indigne...?
Jo em retiro al meu palau.

Lluny físicament del Feu aconsegueix allunyar-se'n també anímicament: els somnis supleixen els records, s'ha acabat el passat:

--106. Fés la creu al temps passat:
prevaldrà la revifalla...

--225. Jo no vull dur més difunts
que em carreguin massa els muscles...
Ja ens veurem al cel si cal".

--47. És ben clar que és en el canvi
on trobem pal·liatiu,
però som covardiosos

--48. Poesia és saviesa
que tothora redimeix

--174, p. 97
Jo conec una espelunca
escondida en el boscam,
que em bressola i és gratíssima,
que m’evita de sentir
la cruel eixordadissa
d’aquests debridats feuencs...
M’hi condormo fins que torna
el silenci que em permet
d’escoltar-me la cornella,
que em desvetlla impacient
per tal que li conti els somnis,
tous encara i ensucrats.
Quan acabo el que recordo,
també ella em conta els seus...

Per tant el to d'aquest poema, és totalment diferent al registre a partir d'El canvi
En el feu de l'ermitatge és una epopeia, com El poema de Gilgamesh; Gilgamesh fa cinc mil anys també cerca una sortida individual. Una epopeia com l'Odissea.
Hi surten dulers, xipòtols, mestresses, dracs, dimonis a qui cal vèncer, i també hi surten aliats, com la cornella, la pollina, l'aimia...
A diferència d'altres epopeies Miquel Bauçà, l'heroi de l'epopeia En el feu de l’ermitatge, també n'és l'autor.

El primer poema recorda el començament de la Disputa de l'ase de Fra Anselm, que va a parar al món dels animals:
Diu en Turmeda: "Cavalcant, jo, cercant frescura / em vaig trobar una gran clausura / ... / aquells llocs bells, espessos i alts / poblats de tots els animals.”

I Miquel Bauçà va a parar al Feu de l'ermitatge, un món al·legòric. (1. p. 11):

Perseguint una donzella,
fugissera, transparent,
per un alt i espès boscatge,
afanyant-me com un foll,
em vaig perdre de ma pàtria
i de sobte em vaig trobar
en el Feu de l'Ermitatge...
Malconec com vaig entrar,
travessar la serralada
que aïlla de tot món,
que impedeix tota fugida,
ja no sé quants d'anys que fa...
Indret nou, nova contrada,
és el que em gombolda avui.

Miquel Bauçà s'enfronta a déus, a feuencs, a diables, a dracs... Com en Gilgamesh s’enfronta a n’Humbaba.

--96. Més enlaire alça la veu
i veuràs cosa no vista:
que el diable s’enretira,
esglaiat cap al seu cau...

--98. p. 59
La por prèvia et garratiba,
et sangglaça, et fa suar,
i tu et tapes amb flassades
cotonades, de colors,
ruminant que t'han de treure
la paüra, l'hoste brut,
que no vols que t'abassegui...
I és a tort, perquè no saps
com serà aquesta contesa
que ara tems. Ensús! Ensús!
No t’aturis, no t’ajeguis,
surt i bat aquest lleig drac
que has sentit bramar a l’eixida.
Veuràs com el pots guanyar...

L'enemic es presenta de moltes maneres, fins i tot, ja avançat el poema, en forma de cuca molla.

273, p.147
Cuca molla aviciada,
no t'atansis per torbar
la perfecta placidesa
que he guanyat amb tant d'afany,
contra tots els déus infames...
Tanmateix, no trobaràs
aquí res que et torni ferma,
tant com un escarabat
que remou potent la terra...
Guaita, no hi reeixiràs.
És que busques vitualla?
M'ho pots dir: te'n donaré,
però que sigui de dia.
La nit em pertany a mi.

A partir del centenar de poemes, apareixen sovint molts personatges amics, aliats, amb els quals gaudeix: la pollina, la cornella (173, 174, 185, 246, 272, 295, 313), la reina dels abells (209), un àngel que jo sé (238, també 290), la veïna que em ve a veure (261), l’aimia (244), la nimfa (317)...
Aliats, com a l’epopeia de Gilgamesh, com a les rondalles.

--169. p. 95
Què més dolç que el fontinyol,
la pollina jogassera
que s'hi mulla el blanc musell
i eguina com cridant-me,
compartint l'instant de llum...
I jo vull acompanyar-la
jovial al nemorós
fontinyol per saciar-me...
La pollina eguina fort,
satisfeta del meu demble
i m'amoixa tendra el front...
Jo li faig una besada
i ens banyem al bassiol
fins que arriba l'horabaixa...

--317. p.169
M'abelleix ara i adés
d'atansar-me, d'arribar-me
fins a l'ull del rierol
i sentir nedar la nimfa
sobre els còdols de l'estany,
a qui no dol de somriure'm
quan s'enfonsa o treu el cap...
I a prop de la serralada,
avinent de la forest,
dirigir el cant de les dríades,
que m'estimen més i més...
I l'ombreig que fa el boscatge
també em crida tot silent,
i jo hi vaig sense paüra.

I l'heroi de l'epopeia En el feu de l'ermitatge, en Miquel Bauçà, en surt victoriós. Com Ulisses, arriba allà on volia.

--176. p. 98
He pres la ruta del cel,
amb quatre estris, dues màquines,
i les ales als talons...
Ja m'elevo sobre els boscos
alzinats del socoster,
que no es mouen quan em lluquen...
A trenc d'alba ja seré
part damunt dels cims més nivis,
a mercè dels núvols blancs,
lluny de tota turpidesa...
He pres la ruta del cel,
amb quatre estris, dues màquines,
i les ales als talons,
fins al dia del Judici...

--200, p. 110
Ve que tot és completiu,
no conec el que és buidesa
i les evagacions
no les caço: elles vénen...
Sempre és festa al meu redol...
Si fa lluna, ballo a l’era
i aviat tots els mussols
acompanyen i compassen
la cançó que retenteix
per les coves de les goges,
que també gosen cantar...
Si fa fosca, em gronxo al pati
i m’empeny el gronxador
un bon tros de la meva ànima...

--266. p. 143
N'estic tou d'haver arribat
a l'alçada que m'esqueia...
Estic tan cofoi de mi...!
I és alta meravella...
Xop de joia, llampegant,
bategant, em faig enfora...
Suspès en llum zenital,
faig venir, inspiro el zèfir...
Em contorno amb voluptat
en un matalàs de borra...
A mi em basta un raig magenc
per trobar l'esma perduda...
Guardaré per un mester
la fiola amb la metzina...