La ciència vista pels poetes. Química.

La ciència vista pels poetes. Química.

Àngel Terrón

Em toca a mi parlar de la visió poètica de la Química, i no és pas un tema fàcil. Jo som escriptor de versos, però la meva professió vocacional és la Química, per tant, tenim una trunyella mental difícil d’esbandir.

Si em pos en una visió aliena, el primer que arriba al pensament és la bellesa de les imatges. Així, les formes cristal·lines dels minerals com els octaedres perfectes i fluorescents de la fluorita, com l’esclat metàl·lic esplendent d’una pirita que defineix cubs quasi perfectes. Així se’n deriva que possiblement els poliedres platònics no són més que un refinament idealista de les formes de la natura. Però també són bellíssimes les làmines dels llibres antics amb els muntatges del laboratori amb estris per destil·lar els esperits, amb forns tubulars per obtenir, per exemple, el tetraclorur de silici, que si és tocat per l’aigua de l’aire s’esvaeix amb els blanquinosos gasos del clorur d’hidrogen...

Ens colpeixen també els dibuixos de les estructures cristal·lines, que avui en dia amb l’ordinador un pot fer girar i observar amb diferents perspectives. És, per tant, poètica no sols la natura, sinó també els emblemes que construïm per colpir-la.

Però l’emoció profunda ve de l’arrel dels sentiments. Quan era nin a Mallorca hi havia grans gelades, els carrers estaven sense asfaltar i eren plens de bassiots perquè sempre plovia. Als matins abans d’anar a escola vèiem les làmines de gel netíssimes sobre el fang que no havia aconseguit sollar-les; com era això possible? Com a nins sabíem que era molt fàcil embrutar-se i molt difícil rentar la roba, la mare sempre ens renyava, amb motiu, sabem ara. Però com podia surar una cosa bella sobre un món fosc, com si fos un cigne sobre un llac, com veiem al cinema?

És aquí on rau la dignitat profunda de la ciència. És sols un mirall per entendre la natura, per aglapir la matèria. Construïm una enorme bastida per tal de veure el que amb els ulls no es pot veure, per ensumar les sentors que el nas no pot percebre, per assaborir les molècules que el gust és incapaç de detectar. Empram el sentit per entendre el significat de les coses. El món no és més que un llibre obert que cal llegir amb delicadesa i paciència.

Hi ha la recerca històrica dels pioners per veure quins eren els elements essencials, sols es coneixien el plom, el mercuri, el sofre, el carbó de les mines, el ferro de les espases, el coure de les olles d’aram, l’estany de les copes de vi... Ni tan sols la humanitat era conscient de l’oxigen que es respirava. I com es combinen entre si aquests elements, dirà un profà? Aquí Lavoisier posa ordre a un desgavell de coneixements malgirbats amb teories espúries o sentiments alquimistes. El camí de perfecció venia marcat amb el fet de denegar tota pietat al cor que ens encega i mirar amb els ulls d’un infant, com a les pintures de Joseph Wright of Derby. Així, després de molts d’experiments es recuperen les idees de Demòcrit i Leucip, i gràcies a Dalton neix la teoria atomística. Per tant, entendre la natura és com jugar a billar amb centenars de bolles de colors i mides diferents.

Però pot la raó esdevenir poètica més enllà de la retòrica de la poesia? No és pas fàcil, ja que el llenguatge científic evita explícitament tot sentiment personal, tota pluralitat de sentiment, no es pot plorar d’alegria més enllà de la historieta d’Arquímedes. Just aquí comença una de les llivanyes que permeten que el sentiment entri a glopades en el coneixement: l’emoció de l’investigador. I aquí el poeta es trobarà còmode, com per exemple Miroslav Holub.

És així, no és el pensament el que ens porta al sentiment, és el braó de la vida inconscient que desplega la força titànica per arribar al coneixement. Els poemes a voltes històrics de Ruthven Todd o Roald Hoffmann ens parlen de la manera de desplegar-se que té la imaginació, de la manera com la creativitat projecta els seus models per encabir la realitat pètria i aliena al bípede humà.

Podem anar més enllà, la visió del científic no és pas la de l’home comú. És molt pròxima a la del pagès, que sap comprendre quina aigua pot beure i quina no, quan ha de sembrar i el dolor que tota feina convoca. Per exemple, el científic no pot escindir la paraula antocians de la remolatxa que compra, o no recordar la paraula betacarotens quan tria les pastanagues, o hidrocarburs alifàtics quan omple de benzina el dipòsit del cotxe. Ni els pigments de les pintures quan observa un quadre, especialment si l’ha de restaurar. Així, sap que Vermeer de Delft emprava els pigments blaus esmicolant, polvoritzant, lapislàtzuli, un silicat complex; per contra, Rembrandt emprava sucs ferotges d’animals per obtenir els blaus que el temps ha esbaldregat, ja que era molt més pobre econòmicament.

A l’home comú la Química li convoca sentiments de por. Li sembla com una màgia obscura. Sap que pot comprar l’antibiòtic a la farmàcia més propera i tenir-hi confiança malgrat que ho ignori tot de la síntesi orgànica. Però un laboratori és un lloc tenebrós i perillós, malgrat que en té un a casa seva que és la cuina. La sal no és clorur sòdic essencialment, ve de les salines, però ell no ha vist mai els bacteris halòfils i els colors intensíssims que despleguen, l’oli és verge, però no sap com a la tafona se separa de les pellofes que resten a les esportes, fer una maionesa no és pas fer una emulsió, fer un aguiat no comença pas amb el sofregit, que és una extracció liposuble seguida de la hidrosoluble quan hi afegim aigua i un poc de conyac, i òbviament fer un ou estrellat no té res a veure amb la Química. Va molt equivocat, no hi ha vi sense química, perquè no hi ha vida sense química, la Química amb lletres grosses és l’instrument que l’home té per entendre la matèria. Per desenvolupar aquest instrument s’ha construït un llenguatge específic, el llenguatge químic, que sura sobre totes les llengües que l’usen. I si volem definir la nostra civilització europea per sobre de la dels babilonis, egipcis, grecs i romans, el que ens defineix com a poble i civilització és haver albirat la Química i la Música Simfònica. I totes dues tenen un llenguatge propi, universal i interactiu.

Vull aquí aprofitar l’ocasió, com sempre, per defensar la Química del delicte. Moltes vegades s’empra com a sinònim de tòxic i malfraig. Hi ha molts de productes tòxics, naturals i artificials (pensau, per exemple, en el verí d’una serp o els vapors sulfurosos d’un volcà). Però del mal ús del coneixement, la Química no en té cap culpa, de la mateixa manera que l’existència d’un Codi penal no implica que tots els advocats siguin els culpables dels delictes. De bons i dolents n’hi ha a cada casa.

Una visió des del camp artístic és la Taula Periòdica que l’artista plàstica Eugènia Balcells va realitzar l’any 2011 dins les activitats de l’Any de la Química, que va titular Homenatge als elements. En aquesta taula, a la casella de cada element hi inscriu el seu espectre d’emissió, normalment de belles coloracions. És el que tots veiem als focs artificials o en els colors de la flama a la llar: així, sabem que la flama pot ésser vermella pel sodi que conté la llenya, o groga com la pal·lidesa del senyal del potassi i blavosa del coure que porten alguns enzims vitals. És a dir, els elements, els àtoms que no veiem, se’ns manifesten amb el seu, i mai més ben dit, espectre. D’aquests espectres va néixer la Química Quàntica,el concepte que l’energia no és contínua i la sèrie d’orbitals s, p, d i f que tots hem après a l’escola, vull dir hem vist, malgrat que molts els hagin oblidat.

I tornant al títol: què se n’ha fet d’aquest filó poètic amb components químics, d’aquesta lluita de teories i sentiments, d’aquesta història humana de la ciència lluitant contra la raó obscura dels temps abissals? Alguns escriptors s’han atrevit a parlar-ne. Uns al Paradís perdut, altres en versos jocosos, però sempre tots cercant aquesta perspectiva essencial que neix dels sentiments cap a la realitat, de la pulsió inconscient cap al pensament sensible. D’aquests autors passaré a parlar-ne ara mateix, i de les estratègies que han seguit per fer quallar amb els cards salvatgins de la creativitat la llet fresca que obtenen munyint el que no sembla visible, palpant la matèria macroscòpica tal com la veuen els ulls i la mirada.

D’àtoms com a concepte abstracte per parlar de la matèria en parla en un poema didàctic Lucreci al seu De Rerum Natura, l’any 50 abans de Crist. Escoltem-ho ara en la traducció de Miquel Dolç:

ELS ELEMENTS PRIMORDIALS

Els cossos, de més a més,

Són els uns els elements primordials de les coses,

Els altres el que resulta de la combinació d’aquests principis.

Però els que són elements primordials de les coses,

Cap força no pot extingir-los;

Perquè amb llur cos sòlid acaben per prevaler.

Malgrat tot, sembla difícil de creure que, entre les coses,

Hom en pugui trobar una de matèria completament sòlida.

Així, el llamp del cel traspassa les parets de les cases,

Com també el clamor i les veus;

El ferro es fa incandescent al foc,

I les roques rebenten per l’ardor ferotge de la flama;

Ara, trencada per la calor es dissol la rigidesa de l’or,

Adés el glaç del bronze, vençut per la flamada, es liquida

O bé la calor i el fred penetrant travessen l’argent,

Ja que sentim una i l’altre en sostenir la copa amb la mà,

A la manera usual, segons quin sigui el doll de l’aigua abocada de dalt.

Fins en aquest punt ens sembla que no hi ha res de sòlid en les coses.

Aquest llibre preservà la idea dels àtoms durant segles. Gassendi, Newton i Dalton en varen beure el vi del coneixement. Aquest emblema encara és viu i el llibre és un clàssic llatí que tot lector culte ha de llegir.

A voltes les descripcions de la Química són més lliures i divertides. És el cas d’Alberto Cavaliere i la seva Chimica en versi. Rime distillate, que publicà l’any 1928 com a conseqüència d’haver suspès un examen a la Universitat i com a mètode preparatori:

CLORO

…

Composto trovasi,

puro non già,

per la sua massima

affinità.

Giallo verdognolo,

d’odor non grato,

è un gas venefico

che ci vien dato

quando il cloridrico

viene alle prese

con il biossido

di manganese.

A. Cavaliere. Chimica in versi (1928)

En el procés de la mirada el científic veu el món d’una manera particular, aquesta li fa trobar sensibilitats d’una alta puresa. Em permetreu reproduir el meu poema més citat:

DE RERUM NATURA

Quan un científic mira una pedra

no veu tan sols un objecte contundent,

hi veu tot un entramat de molècules,

l’estructura tridimensional dels silicats,

l’acumulació ofegada de foraminífers.

Quan mira un arbre coneix el perquè dels vius colors,

la distribució espacial dels àtoms de clorofil·la,

les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.

Quan era un infant i es demanava el perquè

de la duresa de les roques,

el canvi del vi en vinagre,

per què la sobrassada torna blanca,

no sospitava la bellesa dels símbols,

el bell alenar del coneixement,

i que la mirada seria un acte de creació.

De la natura de les coses

cal extreure’n el plaer de viure.

À. Terron. Iniciació a la Química (1977)

Però també en el cor del simbolisme intens que empra la Química per desplegar la representació de la realitat hi ha grums poètics molt més delicats. Serveixi el gran poeta i novel·lista americà John Updike com a exemple quan contraposa la moderna formulació i els conceptes de la civilització hel·lenística:

THE DANCE OF THE SOLIDS

All things are Atoms: Earth and Water, Air
And Fire, all, Democritus foretold.
Swiss Paracelsus, in's alchemic lair,
Saw Sulfur, Salt, and Mercury unfold
Amid Millennial hopes of faking Gold.
Lavoisier dethroned Phlogiston; then
Molecular Analysis made bold
Forays into the gases: Hydrogen
Stood naked in the dazzled sight of Learned Men.

…

John Updike (1932-2009)

Però és en l’emoció de l’estudi, en la recerca intensa del laboratori quan un fa investigació, on els sentiments bateguen amb una força que el creador no pot estampar en els seus treballs científics, però sí, si és humanista, a la poesia, com per exemple Miroslav Holub (1823-1998), el cèlebre poeta txec:

ENCYCLOPÆDIA: SUM OF ALL KNOWLEDGE

(nova versió, d’Anthony Weir)

A huge brown and white bull

dangling from chains

by a hind leg torn from its socket

its prolapsed belly

contracted in spasm

is dragged with its twitching mouth along the ground

and slowly butchered

over a leaky drain.

The huge, protruding eye

is turning inward

where someone's fingernail

fishes around for ever

to find out the nature

of Beta-glucuronidase*.

M. Holub, Although (1969)

Els esforços, el dubtes, les contradiccions històriques, tot ens pot servir per reflectir el món que veuen i senten els químics. El premi Nobel Roald Hoffmann també és un poeta notable que ha publicat molts de versos. El seu interès per la poesia ve ja des dels seus anys d’estudiant de Química a la Universitat de Colúmbia de Nova York. Indic alguns fragments del magnífic poema dedicat a un altre premi Nobel, l’autor de la síntesi de l’amoníac a partir d’hidrogen i nitrogen, que porta el seu nom: ho cit a partir de la traducció castellana publicada amb autorització de l’autor a Barcelona:

FRITZ HABER

inventó un catalizador para extraer kilómetros cúbicos

del nitrógeno del aire. Fijó el gas

con virutas de hierro; fábricas alemanas siguieron

en tropel produciendo toneladas de amoníaco,

y fertilizantes, meses antes que las vías marítimas

al salitre chileno y al guano fueran cortadas,

justo a tiempo para acumular existencias de pólvora,

explosivos para la Gran Guerra. Haber sabía como trabajan

…

R. Hoffmann

I qui és primer, el poeta o el científic? És una pregunta fàcil de contestar. Primer és l’ésser humà que camina, pensa, observa i viu. Després el cant, amb la paraula seguint el ritme de les emocions. En aquest procés pot créixer el científic, que expressarà la joia de la visió química, l’esforç per comprendre la natura, i colpirà amb la música de les esferes, que no són pas els planetes, sinó els àtoms dels elements essencials que la Química ens ha ajudat a desvelar.

És així que la recerca humana sempre perdura, en l’home corrent per fets de vida, en el científic, amb la il·lusió de comprendre un poc més el que veu sense veure, el que sent quan imagina. És aquesta una sendera sense fi i sense fi, una lluita cap a la immensitat. Acabarem citant el químic i poeta lisboeta Antonio Gedaeo (1906-1997), amb una traducció d’urgència:

PEDRA FILOSOFAL

 ...

Eles não sabem, nem sonham,
que o sonho comanda a vida
Que sempre que um homem sonha
o mundo pula e avança
como bola colorida
entre as mãos de uma criança.

Pedra Filosofal

Ells no saben, quan somnien,

Que el somni comanda la vida.

Que sempre que un home somnia

El món bota i avança

Com una pilota acolorida

Entre les mans d’un nin.