Benvinguts
a Quart Creixent, aquesta llibreria que ja fa més de trenta anys que
va fent les fases de la lluna.
Estam
de sort que s'hagi trobat aquest llibre: és la baula entre la poesia
feta fins aleshores i la que farà a partir d'El Canvi.
Tota
la poesia de Miquel Bauçà és una fugida del gregarisme, és cercar
un camí individual.
A
En
el Feu de l’Ermitatge
Miquel Bauçà, assoleix el que ha volgut tota la vida: viure els
seus somnis, totalment alliberat del gregarisme.
En
el Feu de l’Ermitatge
és un big bang de tot el que escriurà després.
A
El
Canvi
i tots els llibres següents continua vivint els somnis.
I
també ens transmet la manera com ha aconseguit ell el canvi, blasma
comportaments necis i mostra camins. Fot cada bufetada, que no saps
on t’has aferrar...
En
Bauçà és més fort que la canya Valls.
Ell
veu que el món ha canviat, ha passat d'una cultura agrària, com la
dels mesopotàmics, a la informàtica, la física, la genètica. I no
pot sofrir que el comportament de la gent no canviï.
Tota
la poesia de Miquel Bauçà és un cercar un camí que li vagi bé a
ell. El troba i ens el mostra.
A
partir d'El
Canvi,
el "tu" som nosaltres.
Però
En
el Feu de l'Ermitatge
el "tu" poètic és ell mateix. I es va donant ànims: "Has
d'esser valeeent".
--94.
Alça més alt el deliri.
--100.
Mai no apressis les idees:
que
flueixin al seu grat...
--111.
No claudiquis davant res,
ans
camina amb cama forta...
Més
plaent serà el camí.
--109,
p.65
No
delegis de delir
la
follia que t’habita,
ans
aprèn a manejar
aquest
foc que t’acompanya
i
opera a partir d’ell
i
que et reti un avantatge
saborós,
suficient
per
combatre l’estultícia
del
xipòtol que ha jurat
de
confondre’t quan et trobi.
No
mestallis allò que és
per
complet immestallable:
la
follia i la bojor.
Assetia’t
bé on seguis...
Miquel
Barceló Perelló
en aquella trobada del 2005 "Poesia és el discurs" diu que
l'eremita és un que va al desert per poder fustigar els que no hi
han anat, i això és el que fa Miquel Bauçà a partir d'El
canvi.
"Jo no tenc records, s'ha acabat, i apareix un substitut que és
Els somnis." "I estableix un cos de coneixement sobre el
futur de l'home nou."
Doncs
bé, En
el Feu de l'Ermitatge
és aquesta estada al desert.
--28.
És el tot que és avorrívol,
és
l’afany, són els fatics,
el
rugit de l’existència...
--50.
Contendir amb la cunyada
és
per tant afer molt lleig...
--58.
Vilatans, també pagesos,
més
s’estimen servitud.
--90.
Siguem braus i podrem veure
com
fineix aquest turment..
--38.
Només qui deixà l’ergàstul
soterrat
del baluard
avalua
la desfeta,
la
grandor de l’errament...
Sens
dubtar-ho es fa eremita
--21.
¿Causarà melanconia
haver
de veure aquest món,
tan
mesell, sadoll de brètols,
haver
d’habitar aquest Feu...?
Hi
ha un lloc tan indigne...?
Jo
em retiro al meu palau.
Lluny
físicament del Feu aconsegueix allunyar-se'n també anímicament:
els somnis supleixen els records, s'ha acabat el passat:
--106.
Fés la creu al temps passat:
prevaldrà
la revifalla...
--225.
Jo no vull dur més difunts
que
em carreguin massa els muscles...
Ja
ens veurem al cel si cal".
--47.
És ben clar que és en el canvi
on
trobem pal·liatiu,
però
som covardiosos
--48.
Poesia és saviesa
que
tothora redimeix
--174,
p. 97
Jo
conec una espelunca
escondida
en el boscam,
que
em bressola i és gratíssima,
que
m’evita de sentir
la
cruel eixordadissa
d’aquests
debridats feuencs...
M’hi
condormo fins que torna
el
silenci que em permet
d’escoltar-me
la cornella,
que
em desvetlla impacient
per
tal que li conti els somnis,
tous
encara i ensucrats.
Quan
acabo el que recordo,
també
ella em conta els seus...
Per
tant el to d'aquest poema, és totalment diferent al registre a
partir d'El
canvi.
En el feu de l'ermitatge és una epopeia, com El poema de Gilgamesh; Gilgamesh fa cinc mil anys també cerca una sortida individual. Una epopeia com l'Odissea.
En el feu de l'ermitatge és una epopeia, com El poema de Gilgamesh; Gilgamesh fa cinc mil anys també cerca una sortida individual. Una epopeia com l'Odissea.
Hi
surten dulers, xipòtols, mestresses, dracs, dimonis a qui cal
vèncer, i també hi surten aliats, com la cornella, la pollina,
l'aimia...
A
diferència d'altres epopeies Miquel Bauçà, l'heroi de l'epopeia En
el feu de l’ermitatge,
també n'és l'autor.
El
primer poema recorda el començament de la Disputa
de l'ase
de Fra Anselm, que va a parar al món dels animals:
Diu
en Turmeda: "Cavalcant, jo, cercant frescura / em vaig trobar
una gran clausura / ... / aquells llocs bells, espessos i alts /
poblats de tots els animals.”
I
Miquel Bauçà va a parar al Feu de l'ermitatge, un món al·legòric.
(1. p. 11):
Perseguint
una donzella,
fugissera,
transparent,
per
un alt i espès boscatge,
afanyant-me
com un foll,
em
vaig perdre de ma pàtria
i
de sobte em vaig trobar
en
el Feu de l'Ermitatge...
Malconec
com vaig entrar,
travessar
la serralada
que
aïlla de tot món,
que
impedeix tota fugida,
ja
no sé quants d'anys que fa...
Indret
nou, nova contrada,
és
el que em gombolda avui.
Miquel
Bauçà s'enfronta a déus, a feuencs, a diables, a dracs... Com en
Gilgamesh s’enfronta a n’Humbaba.
--96.
Més enlaire alça la veu
i
veuràs cosa no vista:
que
el diable s’enretira,
esglaiat
cap al seu cau...
--98.
p. 59
La
por prèvia et garratiba,
et
sangglaça, et fa suar,
i
tu et tapes amb flassades
cotonades,
de colors,
ruminant
que t'han de treure
la
paüra, l'hoste brut,
que
no vols que t'abassegui...
I
és a tort, perquè no saps
com
serà aquesta contesa
que
ara tems. Ensús! Ensús!
No
t’aturis, no t’ajeguis,
surt
i bat aquest lleig drac
que
has sentit bramar a l’eixida.
Veuràs
com el pots guanyar...
L'enemic
es presenta de moltes maneres, fins i tot, ja avançat el poema, en
forma de cuca molla.
273,
p.147
Cuca
molla aviciada,
no
t'atansis per torbar
la
perfecta placidesa
que
he guanyat amb tant d'afany,
contra
tots els déus infames...
Tanmateix,
no trobaràs
aquí
res que et torni ferma,
tant
com un escarabat
que
remou potent la terra...
Guaita,
no hi reeixiràs.
És
que busques vitualla?
M'ho
pots dir: te'n donaré,
però
que sigui de dia.
La
nit em pertany a mi.
A
partir del centenar de poemes, apareixen sovint molts personatges
amics, aliats, amb els quals gaudeix: la pollina, la cornella (173,
174, 185, 246, 272, 295, 313), la reina dels abells (209), un àngel
que jo sé (238, també 290), la veïna que em ve a veure (261),
l’aimia (244), la nimfa (317)...
Aliats,
com a l’epopeia de Gilgamesh, com a les rondalles.
--169.
p. 95
Què
més dolç que el fontinyol,
la
pollina jogassera
que
s'hi mulla el blanc musell
i
eguina com cridant-me,
compartint
l'instant de llum...
I
jo vull acompanyar-la
jovial
al nemorós
fontinyol
per saciar-me...
La
pollina eguina fort,
satisfeta
del meu demble
i
m'amoixa tendra el front...
Jo
li faig una besada
i
ens banyem al bassiol
fins
que arriba l'horabaixa...
--317.
p.169
M'abelleix
ara i adés
d'atansar-me,
d'arribar-me
fins
a l'ull del rierol
i
sentir nedar la nimfa
sobre
els còdols de l'estany,
a
qui no dol de somriure'm
quan
s'enfonsa o treu el cap...
I
a prop de la serralada,
avinent
de la forest,
dirigir
el cant de les dríades,
que
m'estimen més i més...
I
l'ombreig que fa el boscatge
també
em crida tot silent,
i
jo hi vaig sense paüra.
I
l'heroi de l'epopeia En
el feu de l'ermitatge,
en Miquel Bauçà, en surt victoriós. Com Ulisses, arriba allà on
volia.
--176.
p. 98
He
pres la ruta del cel,
amb
quatre estris, dues màquines,
i
les ales als talons...
Ja
m'elevo sobre els boscos
alzinats
del socoster,
que
no es mouen quan em lluquen...
A
trenc d'alba ja seré
part
damunt dels cims més nivis,
a
mercè dels núvols blancs,
lluny
de tota turpidesa...
He
pres la ruta del cel,
amb
quatre estris, dues màquines,
i
les ales als talons,
fins
al dia del Judici...
--200,
p. 110
Ve
que tot és completiu,
no
conec el que és buidesa
i
les evagacions
no
les caço: elles vénen...
Sempre
és festa al meu redol...
Si
fa lluna, ballo a l’era
i
aviat tots els mussols
acompanyen
i compassen
la
cançó que retenteix
per
les coves de les goges,
que
també gosen cantar...
Si
fa fosca, em gronxo al pati
i
m’empeny el gronxador
un
bon tros de la meva ànima...
--266.
p. 143
N'estic
tou d'haver arribat
a
l'alçada que m'esqueia...
Estic
tan cofoi de mi...!
I
és alta meravella...
Xop
de joia, llampegant,
bategant,
em faig enfora...
Suspès
en llum zenital,
faig
venir, inspiro el zèfir...
Em
contorno amb voluptat
en
un matalàs de borra...
A
mi em basta un raig magenc
per
trobar l'esma perduda...
Guardaré
per un mester
la
fiola amb la metzina...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada