2 poemes de "Úter", de Bernat Munar.

2 poemes de "Úter", de Bernat Munar.

 

 ESPERMATOZOUS

 

• Tots els camins ens allunyen del paradís.
• La filosofia és el fòssil de la felicitat.
• En filosofia, qui afirma perd [mayeusis]
• Tot i que, a vegades, estaborneix.
• De joves cercam la felicitat, d’adults, la veritat; quan les havem som vells.
• El poder i/o la riquesa o bé la llibertat i/o la certesa. Són dos camins paral·lels.
• La llibertat sempre és lluny del poder.
• Els negocis del poder (diplomàcia) i dels diners (acords comercials) fan un ús pràctic de la veritat. La filosofia, n’abusa.
• Entre les moltes equacions filosòfiques, elementalment inútils, hi ha: realitat = veritat. Ha estat la meva d’ençà que ho record.
• Aquest és, al meu parer, un dels abusos esmentats abans.
• Encara que la equació que fa: felicitat = veritat és l’abús més contundent.
• La realitat no pensa.
• Qui cerca ser feliç mai no mereix ser-ho. Qui no ho cerca, no es mereix res.
• M’havia imaginat el lloc paradisíac com un ribatge amb vegetació esponerosa. Després, com una planúria sòlidament desolada, com si la superfície de les coses fos la pell de la ment. Més tard com una profusió d’edificis o un bosc protegit. A la fi, com les fondàries d’un oceà conscient. Ara me l’imagín, novament, com una cova. 
• I no com la cova d’Aladar, ni com la d’Alí-Babà.
• També pot ser un simple clot. No es tracta d’amagar-nos-hi, es tracta de sembrar-nos-hi.
• Ser el germen d’alguna cosa ens du més enllà de la veritat, de la felicitat, de la realitat, de la recerca i, fins i tot, de la mateixa cosa.
• No és una creença, és una activitat. Però les activitats no avencen sense afirmar.
• No hi ha cap activitat filosòfica. La filosofia sempre ve després de l’activitat.
• Ni hi ha cap saber (ni veritat) lògic. La lògica sempre ve després del saber (o la veritat).
• Som capaços de ser feliços perquè no ho sabem.

FETITXES

 

• Vivim d'allò que no necessitam.
• La nostra veneració natural per les coses supèrflues és el fonament dels criteris morals. Ens impressiona allò gratuït i ens atreu sense remissió allò que estam ben segurs que no serveix de res. No és tracta, únicament, de l'excitació pel luxe i el dispendi, què també, sinó del vertigen extàtic que ens produeix allò que ens sobrepassa. Advertiu quina sequedat ètica impregna les imprecacions contra la idolatria, especialment furioses al llibre de la Saviesa. Allà s'hi reconeixen aquestes assercions amb exemples ètnics: el fuster es fabrica l'ídol amb la fusta que no serveix per fer cap moble, ni cap mànec d'eina, ni tan sols és bona per encendre foc; el terrissaire, amb el fang que es clivella si provam d'endurir-lo per cuinar o estotjar aliments i, ells i tants d'altres, es prostren davant de l'artefacte que saben ben explícitament que és paralític, cec i incapaç de raonar, i el prenen com a garantia de les seves activitats lucratives i la seva salut. Al llibre de la Saviesa, escrit en grec bastant després de Plató i d'Aristòtil, s'hi predica que la veritable alternativa a l'adoració de les imatges és l'adoració d'un Déu inobservable. El bot conceptual em sembla més un pas de dansa o una pirueta d'acrobàcia gimnàstica que un veritable moviment cap a una altra part. A la Bíblia hi ha la mostra més refinada i perversa d'aquesta propensió a exaltar la inutilitat; el fetitxe bíblic és la paraula, però la paraula solidificada per l'abús de l'alfabet. Les escriptures antigues de tipus pictòric o els ideogrames, tenen marge de flexió comparables als de l'escriptura musical, cada lector les ha de recrear. L'escriptura alfabètica, tot i els clivells i esquerdes, reprodueix infinitament els mateixos sons i idees; l'obsessió per atrapar la dicció és la font de les religions monoteistes i, al mateix temps, la base de la seva perversió. Els llibres sagrats són els ídols ignorants en els quals els fidels confien, un cop i un altre, trobar una nova ciència. Les llengües enterrades, el sumeri, el sànscrit, l'hebreu, el grec o l'àrab, es reanimen fent-les la respiració boca a boca perquè parlin de la vida en nom dels que són, simplement, vius. Aplicar aquesta constatació no vol dir renegar dels llibres sagrats ni, per extensió, de qualsevol llibre (la desconfiança en els textos està molt ben raonada, i perfectament eludida, en el Fedre) sinó, al contrari, desar-los en el mateix prestatge dels ídols pagans, amb la mateixa tossuderia que ens els fa igualment imprescindibles i joiosament impracticables. Les paraules més enceses i pregones, la tasca truculenta d'enregistrar-les, un cop proferides, i de perfer-les fins que ens semblin dignes de quedar talment, ens alleugen de la nostra rabiosa impotència de tornar-les viure. No ens permeten alenar millor, no ens
  guareixen cap lesió física ni ens procuren abric, defensa o energia, però ens fan al·lucinar i ens donen, així, el plaer més intens i indefinit de tots, l'excitació d'actuar actualment, sense cap fi.
• La consagració de la potència en el poder, perquè el poder és sempre inservible. Per això ens fascina més que la primavera. Per això mai som àcrates del tot.
• Les drogues sempre són espirituals [càbala].
• Els residus elevats a la categoria d'esqueixos sublims: relíquies.
• Passam diferents cops pels mateixos llocs i ja no són els mateixos, d'aquesta manera ens feim nosaltres mateixos [Rilke].
• Ens veneram en allò més arriscadament improductiu que hem fet mai. Aquí imitam la precisa improvisació de la natura en cada acció: col·leccionam aquests ictus i ens els posam a disposició permanent en un lloc que suposam, o fingim, que és l'únic que ens identifica.
• Els instants més prescindibles són els nostres déus personals [spots of time].
• Com els infants que premem les joguines rompudes, com els adults que s'arrapen a les seves relacions fetes malbé, com els vells que pregonen, ufanosos, els seus fracassos més sonats. Ens vanagloriam de la nostra incapacitat, creixem sobre el que no hem sabut fer.
• No cometem errors per aprendre sinó per fruir-los esbojarradament.
• I aquella jove mare ximpanzé que no va amollar el seu nadó mort durant dies.