(Lucia Pietrelli)
Tres.
Pels carrers anàvem plegats.
- Si sota els peus us poso una catifa,
perquè em trepitgeu el cap?
Tres.
Si dos desapareixien,
tan sols un
s’emmarcava dins el mirall
i sempre retenia l’alè.
Si dos estaven fets de boira,
tan sols un
vivia de solitud.
*
Sense mai
poder-se separar,
en fila,
les teves vèrtebres
agafades de la mà.
Digues
qui t’ha volgut
des d’un principi
sense buit.
Digues per què.
*
Et rebaixaran
la vida
darrere els ulls.
La darrera pèrdua de salabror.
Tots som àngels
en el moment de la caiguda.
*
Després
on amagaràs el foc?
Com la gravaràs aquella dent
sobre la pell?
Estimar-se
fent-se segells
de por.
*
En la trama de la pluja
vaig amagar el ganivet
i xopa
vaig descobrir
que creixia de tu.
*
Quan tot va acabar,
ell tornà
a ajuntar les mans,
ella també.
Tu i jo, fora mirall
vàrem romandre
amb un nom de vidre
enfonsat
en cada palmell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada